FILADIS

Criar cuc.

Memories de quan era chiquet.

Vicent Ferrandis Mas.

Publicat al llibret de la falla Palleter. 2012.

Quan uns amics d'esta falla em demanaren un artícul sobre la cria del cuc de seda, la primera cosa que vaig pensar era en com estava de distant este assunt de la meua especialitat que és l'Indurnentária. Em vaig dir, hauran pensat en la relació del cuc productor de la més preciosa fibra textil que existix i el producte final que és una roba de seda. La veritat és que pronte em vingueren al cap els recorts de la meua infancia, perque yo vaig ser probablement dels últims de l'Horta que criaren cuc per a traure algun profit económíc, encara que yo mateix ni tan sols ho pensava.

Els meus yayos, especialment la meua yaya Toneta, coneixia molt be la meua afició als animals, i sempre intentava mantindre'm ocupat durant el temps que no passava en el colege cuidant d'algun d'ells. Yo, per la meua part, abans d'anar al colege ya m'havia alçat i havia fet alguna de les meues maldats com diríem ara, pero que llavors yo no interpretava com a tals. Entre les meues especialitats més recordades havia dos que inclús romanen molt en la meua memoria. Una consistia en pujar-me a la teulada, alçar teules i agafar avespes dels avespers i subjectar-les per les ales a les pinces d'estendre la roba; l'atra era agafar els ceps i plantar-los en el descampat a on jugáven els chiquets del colege, a on acudien gran quantitat de teuladins i que quedava a escassos 100 metros de ma casa. Quan tornava a casa per a agafar els llibres i anar-rne'n al colege, ya portava alguns pardals que després pelava per a sopar.

Puix be, la meua yaya Toneta, en l'intenció de mantindre'm més ocupat i que no ixquera de casa o que caminara per les teulades només clarejar, se servia de l'estrategía de comprar-me algun animal per a que yo el cuidara. Ya els hi havia en la casa i eren els propis del corral, com gossos, gats, gallines, abelles i conills; pero estos, per ser tan coneguts, no eren prou per a mantindre el meu interés. Yo sabia capar als conills per a que es feren grossos i ajudava en les tasques de les dos o tres colmenes que teníem en la teulada.

Recorde que en una ocasió, per als meus Reis, en lloc del carro de joguet i el seu cavall de cartó, que solia ser molts anys el mateix encara que restaurat, o el característic patí que quasi tots els de la meua edat teníem, em compra un jónec que durant dos o tres anys vaig cuidar, i que un atre any fon un corder Abdós finalment acabaren en el matador en gran disgust per la meua part que m'havia encaprichat d'ells. També recorde que, en una atra ocasió, em compra un ramat d'ánets que, cada vegada que eixia del colege, yo m'armava en una vareta i trea per a que menjaren caragols als camps que havia passat el Calvari.

Quan tenia set o huit anys, o poc més, la meua yaya aná a Chirivella a per llavor de cuc de seda. No soc capaç de recordar quina época de l'any era, en lo qual en estos moments no sé si els ouets passaren tot l'hivern en la casa o arribaren a ella ya quasi a punt d'eclosionar.

Per un atre costat, quan arribava el temps que les moreres ya comencaven a tindre fulles, era el moment de preparar l'andana (foto 1). En casa dels meus yayos, les andanes havien sigut desmontades per a tindre en el seu espai atres productes agrícoles, principalment cotó o tabaco Els canyiços estaven arrimats a una paret pero el bastidor desmontat, per lo que per a poder posar els canyiços, s'utilisaren tots els peges de llit que hi havia disponibles de tots els llits de taules que ya llavors no s'utilisaven.

1. La clàssica andana de l'Horta. Foto de Josep Maria Cabedo. 1919.

Quan ya teníem tot preparat i les moreres ya es veen que verdejaven, estávern per Sant Josep. Esta data sempre ha sigut significativa en Valéncia en l'aspecte de posar a avivar els ous del cuc de seda, i també per a ajuntar les parelles de canaris per a la cria. Yo recorde que el meu yayo sempre m'ho aconsellava.

Encara que en el método de criança dels productors a major escala, la llavor s'avivava primer rascant-la dels papers i llavant-la, de manera que els ouets que no estaven fecundats quedaren surant per a poder-los apartar i deixar només els seleccionats fecundats per a ficar-los en incubadores, no va ser este el meu cas. Yo no disposava d'incubadora i l'única cosa que podia fer era tindre'ls en un lloc en temperatura constant, a una temperatura ideal, és a dir ni fret, ni calor, una temperatura que rondava aproximadament els 20-22°. En esta temperatura mantinguda els ous al nové o décim dia aproximadament, començaven a eclosionar (foto 2).

Recorde que la llavor es tornava blanquinosa especialment per algun dels seus costats i per l'atra es percebia una zona fosca que era el cuc que anava prenent forma. Finalment el cuc en la seua boca obria el forat per a on eixir i eixia a l'exterior ávid de menjar; els havíem posat sobre els papers un tros de tul i sobre la fulla de morera fresca, de manera que a mesura que anaven eixint, ells enfilaven guiats per l'olor a la busca de les fulles fresques i es posicionaven sobre elles començant a menjar. Esta etapa d'avivat havia de durar dia i mig, o com a máxim dos, ya que de tardar més temps els cucs no eixien igualats perjudicant com vorem tot el procés. Resultava verdaderament emocionant vore que cada vegada que m'acostava a mirar-los hi havia més d'aquells quasi imperceptibles cuquets en les fulles de morera.

Per a procurar igualar-los tot lo possible, als més jovens els posávern fulles de morera més sovint, d'esta manera i sense fer dejunar als més majors, conseguíem que creixqueren més i no es notara la diferencia d'hores que podia haver entre els primers que havien naixcut i els últims. Esta premissa d'igualat era necessari dur-la durant tot el procés, ya que en la fase final o pujada és essencial que també es faça al mateix temps.

L'andana (en el meu cas els canyiços deixats sobre peges), estaven situats en un lateral de la part superior de la casa próxims a una finestra, pero apartats del corrent directe, ya que és bo per al cuc una gran ventilació. He de deixar clar que el cuc no respira per la boca, sino que transpira per la seua pell, lo que fa imprescindible que el local estiga sempre ben ventilat, pero no a l'intemperie. De no fer-ho de la manera expressada el cuc emmalaltiria i moriria en facilitat. Res més lluny de lo que feen molts deis meus amics que criaven uns pocs cucs en una caixa de sabates.

En la casa hi havia quasi a l'altura del ráfol diverses finestres de chicotetes dimensions que permetien, ademés de les finestres grans, un aireig de la part alta del local, ya que els canyiços de les andanes arribaven a més de dos metros d'altura. Són poques ya les cases dels pobles que conserven estes finestretes (foto 3), ya que en les reformes modernes de les fronteres de les cases, almenys per la part exterior, s'han tancat, encara que inclús és possible advertir-les des de l'interior.

3. Casa d'Aldaya en andana i els finestrons per al cuc. Foto de l'autor.

Com tan important com la ventilació és mantindre la temperatura lo més constant possible, crec recordar que per la nit es mantenia el fumeral de la casa ences, i com l'andana estava colocada entre finestres, pero prop del tir del fumeral, es conseguia mantindre una temperatura que no baixara massa. Ademés recorde que les finestres no es deixaven tan obertes com durant el dia. També si existia el risc de tempesta o esta es formava de manera imprevista, s'actuava immediatament, ya que existia la creença de que la collita es podia danyar.

En referencia a la temperatura era convenient que durant les primeres vides fora més elevada que en les últimes, ya que la propia calor generada pel cuc, unit a la pujada de la temperatura a mesura que avançven els dies, podia posar en perill la vida del cuc. Com hem dit, al respirar el cuc per transpiració fa que es prodüixca una certa humitat que és imprescindible eliminar a mesura que avança la cria.

Després d'estes generalitats, procediré a descriure la vida del cuc, marcada en cinc edats que corresponen a quatre sons o mudes i que acaben en la pujada a la boja i la consegüent construcció del capoll.

Es coloquen les fulles cobertes de cucs sobre els canyiços cuidant d'espayar convenientment estes fulles. En quant esta operació, que es denomina la "saca", ha acabat, cal donar-los de menjar. Per ad aixó es trien les fulles més tendres que trobem; els cuquets, guiats per l'olfat, no tarden a dirigir-se ad elles, distribuint-se ells sols per a no molestar-se.

En este primer dia de criança es donen als cucs quatre menjars, tenint atenció de colocar les fulles una a una, a fi de que els cucs no es perguen entre elles. Si en alguns llocs els cucs estan massa estrets, es coloquen en ells algunes fulles que després es retiraran, en quant estiguen prou cobertes de cucs, colocant-les en atres llocs.

Durant tota esta primera edat, el número de menjars ha de ser almenys de quatre o cinc diaris, separats aproximadament per unes quatre hores excepte l'últim que pot estar un poc més separat i en més quantitat de fulles. S'haurá de distribuir les fulles lo més uniforme possible evitant sepultar els cucs i s'anirá engrandint la zona per a que els cucs puguen espayar-se ells mateixos.

Al tercer dia, els cucs comencen a canviar d'aspecte; el seu color és menys obscur; la superfície de la seua pell menys erícada de péls, La seua gana augmenta; cal per tant donar-los els menjars en número més gran, fins a set o huit per dia i ampliant la zona per a que es vagen repartint.

Entre el quart i quint han desaparegut els pels sobre la superfície dels seus cossos. El cap ha blanquejat; té aspecte platejat i lleugerament transparent i el restant de la pell s'acosta al to avellana, molts cucs comencen a sacsar el cap, i la gana dels cucs comenc;a a disminuir. Estos diversos síntomes indiquen que els cucs entraran en muda per primera vegada. Era llavors l'hora de desllitar, transportant els cucs a un atre canyís net. Per a mon yayo era relativament senzill, ya que com el temps que podíem dedicar la meua yaya i yo als cucs només nos permetia criar mija onça de llavor, realment era poc menys d'un canyís lo que en eixe moment vindrien a ocupar.

Al sext dia se'ls posava un poc de fulla prou espayada i només se'ls reposava en alguns 1locs; els cucs anaven fixant-se a lo que trobaven próxim en un fil de seda que havien segregat i nos havíem plantat en el septím dia; es tornaven immóbils, mantenint el cap alt i entraven en la seua primera muda. Quan els cucs estan dormits no cal molestar-los, ni donar-los menjar. Durant aproximadament un dia els cucs romanien dormits.

Després els cucs es despertaven i començaven a moure el cap a dreta i esquerra; llavors la pell del cap se solta; en unes contraccions es desprén del restant de la pell, que queda subjecta al fil que havia segregat abans d'adormir-se. Quan l'operació ha acabat, comença a buscar aliment. El cuc té llavors el morro més allargat i el cap negre; el cos, de color cendra obscur, i cobert d'una pelussa curta; les parts o anells que componen el cos es mouen en més facilitat. Al despertar de la dormida el cuc ha multiplicat per quatre el llarc i per més de dotze el seu pes de náixer;

Quan s'advertix que prous cucs han despertat, se'ls fiquen fulles tendres, als pocs minuts els cucs desperts hauran passat i pujat a les fulles, i se n'aniran passant a l'atre canyís, que ya s'havia netejat i es van deixant les fulles cobertes de cucs ben espayades. Només quedava revisar els llits per si algun cuc retardat s'havia quedat en elles i netejar el canyís buit per a utilisar-lo més avant.

Durant les primeres hores, és a dir acabats de despertar, no són molt menjadors, pero a mesura que espavilen es tornen voraces, de manera que l'enderná mengen ya molt i comencen a engordir fins al tercer o quart dia; després sobre el quint dia d'esta segona etapa comencen a perdre gana. A l'advertir este síntoma, procedíem a desenllitar als cucs passant-los en les fulles sobre les que estaven posats, a dos canyissos en conte de u i afegint-los alguna cosa de menjar, encara que només lo que es veia que menjarien.

Abans de finalisar el sext dia tots els cucs s'havien dormit; permaneixien lmmóbils un atre dia i al despertar es desprenien de la pell vella; se'ls posaven fulles noves i ells anaven a buscar-les. Els cucs tenien l'aspecte i el color que han de tindre per a lo que els queda de vida com a cuc, n'hi havien blancs totalment i zebrats, encara que podia haver-ne també negres, a pigues, blancs zebrats o negres zebrats, segons la varietat a la que pertanyga la llavor.

Les potes posteriors han adquirit molta forca i poden fixar-se fortament a les fulles de morera. Durant la segona edat el pes s'ha quadruplicat. Els menjars, durant la tercera edat, són quatre i cada vegada més copiosos; les dejeccions s'han fet també més abundants i més voluminoses; i eren com a chicotets cilindres negres. Al tercer dia, les fulles i excrements eren tants que es fea imprescindible un desenllitat i els cucs ocupaven tant que s'havia de posar en funcionament un tercer canyís.

Al sext dia els cucs ya estaven disposats a fer una atra dormida i de nou havien acumulat moltes deixalles i calia fer un atre desenllitat. A l'octau dia, tots els cucs estaven dormits i ben subjectes en els fils de seda segregats. Al despertar per tercera vegada, havien quadruplicat de pes i doblat de qrandária des de l'anterior muda i buscaven rápídament les fulles fresques.

Al segon dia d'esta quarta edat, es fea necessari un nou desenllitat i ampliar a un quart canyís. Al quart dia, de nou s'havien de desenllitar i acomodar-los en un quint canyís, que com ya no quedaven peges, s'havia de colocar sobre la taula de matar el porc. La ventilació en eixa época havia d'estar molt vigilada ya que els cucs desprenien molta calor. Els cucs més retardats es procurava concentrar-los tots en un mateix canyís, per a poder anar renovant-los el menjar més sovint i un poc més de calor, a fi que s'igualaren. Començaven llavors la chicoteta fresa, és a dir a menjar en molta més avidea, per tant requeria estar donant-los menjar molt sovint (fotos 4 i 5).

Collint la fulla de la morera. Foto de Josep Maria Cabedo. 1919.

5. Pesant la fulla. Foto de Josep Maria Cabedo. 1919.

Al septlrn dia la gana disminuïx i entre el septim i octau dia els cucs entren en muda. Així, a l'observar-ho es procedia al desllitat abans que començaren esta última dormida.

A l'eixir de la quarta i última muda, els cucs havien tornat a quadruplicar el seu pes des de la tercera. I la seua voracitat augmentava considerablement., havia que donar-los el fu1l a discreció. A conseqüencía d'açó, els llits eren abundants i els desllits quasi constants. La quinta edat dels cucs de seda és la més llarga i la més decisiva. Si els cucs moren en la primera edat, la perdua especialment de temps és chicoteta, pero si, al contrari, moren en la quinta edat, la perdua és considerable.

És llavors també quan es presenten els perills, que són deguts a l'increble quantitat de vapor d'aigua que es desprén per la transpiració del cuc; evaporació del full i els seus residus; la gran quantitat d'excrements, de les fulles i dels seus residus i la calor reconcentrada de l'obrador. Tot aço pot fer que el cuc entre en un estat d'embotament i la seua gana dlsminuilxca sent la mort la conseqüencta d'este estat de coses.

Un atre problema és que estiguen els cucs massa estrets en els canyissos, particularment en esta última edat (foto 6). Com ya hem dit, el cuc no respira per la boca, sino per uns forats que es troben prop de les potes i que reben el nom d'estigmes (foto 7). A l'estar molt junts la respiració es fa difícil i dlsrninulx la transpiració. També pot ser molt greu que els cucs hagen sigut molestats durant la muda.

6. Dones de Carcaixent escampant la fulla.

7. El cuc o sirgá. Foto oficina Verde. Murcia.

Esta quinta edat és la que denominem la "gran fresa" i el moment en el que els cucs mengen en una major voracitat, per lo que cal donar-los constantment fulla fresca. Haviem de preparar un quint canyís colocat sobre ya no sé que; els cucs conseguien la seua máxima grandaria i el temps d'atenció donava ocupació quasi per a una persona. Es calcula que el pes del cuc en les seues cinc edats, s'ha multiplicat per deu mil.

Després de la gran fresa, la gana dels cucs dísmilnuia, senyalant que ya estaven madurs. Calia preparar-los un lloc a propósit per a la confecció dels seus capolls. Per ad aixó s'han de tindre disposades en antelació algunes branques de morritort, brucs, retrama, estepa, romer, carrasca, etc, i en general de qualsevol c1asse de mates arbustives, poden servir.

La madurea es nota en els cucs per una disminució en el volum del cos i perque comencen a evacuar una gran quantitat de dejeccions. Per esta causa els desllits han de ser freqüents. Si es tracta de races de capolls grocs, l'extremitat cabal pren un color groc. Si es tracta de cucs de capolls blancs, és d'un to blanc. A poc a poc, el color s'estén per tot el cos; refugen tot aliment i tracten d'aïllar-se per a buidar-se completament, no tardaran a pujar a les bojes per a construir sobre elles els seus capolls i transformar-se en crísálídes.

Les branques, una vegada seques, han de ser sacsades per a que caiguen les fulles les primeres es colocaran principalment en els extrems dels canyiços i en les zones centrals formant tanques, que no han de ser massa espesses per a que l'aire puga circular lliurement (foto 8). També s'ha de procurar que els cucs tinguen cada u el suficient espai per a que no facen capolls dobles.

8. Andana en l'embojat en Algemesí. Colecció de J.Mª Bataller.

Els cucs comencaven a pujar a les bojes i a segregar el filament per a subjectar el capoll a la boja, produint una especie d'embolic, després cornencaven a donar-li forma al capoll, cosa que poc a poc s'anava advertint com anava quedant l'exterior, per a finalment fer-ho tan apretat que el cuc deixava de vore's. En acó la vida del cuc havia acabat.

Als huit dies després de la pujada dels últims cucs, cornencava el desembojat. Anavem separant els capolls i colocant-los en cistelles en gran atenció (foto 9). Els capolls queden encara embolicats per l'embolic de la denominada borra o bava. Després en tranquilitat, els llevavem l'embolic enrollant-lo al voltant dels dits i deixant el capoll net. Al temps els anavem separant, per un costat els capolls sans i ben conformats: els dobles, que tenien un aspecte bast i més gran, es posaven a banda per a ser cardats. Els fosos o tacats, débils i defectuosos de totes c1asses formaven un atre grup de rebujos.

9. Neteja del capoll. Foto de Josep Maria Cabedo. 1919.

Els capolls que tenien millor aspecte es guardaven per a llavor de l'any próxim. Per descontat no eren molts, simplement els suficients per a assegurar una mija onca de llavor, cosa que venien a ser 7 o 8 onces de capoll. El restant i l'embolic, com ya estava pactat en el comprador, es portava a Chirivella. L'endemá al matí primerenc, en l'objecte de no expondre-los durant el camí a la calor forta del migdia, mon pare o el meu yayo, no recorde exactament qui, els portava al venedor, que els valorava i fea el pagament segons pes de cada apartat (foto 10). A partir d'eixe moment ya havia acabat la collita, només quedava esperar que ixqueren les palometes que havien de fer la posta per a la llavor de la próxima collita.

10. Venda de la collita. Foto de Josep Maria Cabedo. 1919.

Les palometes, depenent de la calor, començaran a eixir entre uns 14 o16 dies, o inclús més tart si els dies són frescs, La seua naturalea fa que ho facen a primera hora del matí, yo ya passava conte dels que anaven eixint, per a anar separant les femelles, se les deixava un poc de temps soles i després se les deixava a cadascuna un mascle próxim per a que s'aparellaren durant mig dia. Després s'apartaven els mascles i s'esperava la posta dels ous.

Teníem uns drapets de llenç, sobre els quals es colocava la palometa, que durant un parell de dies cap a la posta que consistix generalment en més de 400 ous i després moren. Les mortes les tiravem als pollets jovens, que es barallaven per menjar-se-les. En realitat tots els excrements i residus de fulles eren aprofitats en la casa reciclant-los d'una manera o una atra. Els drapets de llenç; es guardaven en una caixa i esta es deixava en ellloc més fresc del celler.

No quedaria complet este artícul si nos cenyírem exclusivament a lo que és la vida del cuc, per lo que, a continuació, descriurem el procés del capoll i la seua conversió en fil, deixant per a una atra ocasió la fase de teixit.

Primerament tenim l'ofegat que té com a objecte matar la crisálida per a que es conserve intacte el capoll i poder-lo filar més tart. Diu un vell refrany "El capoll de seda tin ofegat als quinze dies d 'embojat". Els capolls perforats per l'eixida de la palometa no poden ser filats ya que el fil ha sigut tallat; per al debanat, es coloquen els capolls en una perola en aigua calenta i els que estan intactes han de sobrenadar, en canvi si estan perforats, l'aigua penetra en el seu interior i se'n van al fondo.

Per a matar la crisálida en l'interior del capoll s'utilisaven diversos procediments. El sistema més rudimentari consistix en colocar els capolls en cistelles poc profundes i introduir-lIes en el forn d'un forner. L'operador havia de ser molt experimentat per a mantindre un calor constant i que tots els capolls no quedaren inutilisats per haver sigut cremada la seda per excés de calor. Al contrari, una temperatura massa poc elevada permet a algunes crisálides escapar a la mort i les palometes que ixen constituïxen un rebuig i embruten els capolls próxims en les seues dejeccions.

Els capolls una vegada secs, són aptes per a ser debanats. Esta operació té com a objecte obtindre el fil continu tal com va ser emés pel cuc. Per ad aixó només cal fer macerar el capoll durant algun temps en aigua calenta, per a desapegar les diferents parts de la bava que el componen. En sentit literal, la paraula bava és el fil de seda tot sencer, pero en termes sericícoles se li dona a vegades al terme bava un sentit particular, que designa el fil emés en primer lloc pel cuc per a formar la ret que embolica al capoll i que es denomina també embolic o borra.

La reunió d'alguns d'estos fils elementals pel debanat simultáneu d'uns quants capolls dona la seda crua. Denominem seda crua a la que els francesos denominen grege i els italians greggia, o siga la seda en brut.

Una segona operació, el torçut, és necessária per a poder obtindre el fil que necessitem per a teixir. Té esta per objecte reunir entre si, donant-los una torsió convenient, un cert número de fils de seda crua. Els fils obtinguts d'esta manera són de dos c1asses: les trames i els ordits, que són els que s'utilisen en la confecció de les teles. En Espanya esta acció es denomina torciment, i torcedora qui la fa.

Les sedes crues, encara que estiguen torçudes, tenen rigidea i són dures al tacte a causa del greix i no poden ser tenyides en esta forma i han de ser descruades. El descruat s'obté fent bollir la seda en aigua de sabó, que la desembarassa del greix i la fa suau al tacte, flexible, blanca i brillant.

Lo correcte al filar, és filar per separat els capolls blancs i els grocs. La manera antiga de filar la seda era en "redona" o en "joyante"; la redona és grossa i d'ella es fea el "capillejo", que era la seda torçuda o fluixos, i consistix en torcer molts capolls al mateix temps; la "joyante", es feen tres tipos de gros, l'u que servia per a teixits, un atre per a trames i un atre per a pels, Es procurava que la filatura fora sempre neta de nuc i tanquea.

Quan es filava seda fina no s'havia de mesclar mai capoll alducar ni pegat, és a dir tacats. Estos capolls donaven l'anaucá o alducar que els francesos denominen filoselle.

Els capolls defectuosos rebujats en el triat i els capolls foradats no poden ser debanats i formen, en els desperdicis de la filatura i del torçut lo que es transforma en borra de seda filada. Antigament estos desperdicis eren utilisats en les mateixes cases deis criadors, que els filaven en la filosa, després d'haver-los macerat en un lleixiu de cendres de llenya.

En l'embolic que nosatres denornlnávem "porrina" s'obté la borreta, i el filadis en els capolls foradats. Els fils obtinguts per estos procediments són bastos i irregulars. Pel descruat i llavats repetits, els desperdicis de seda es porguen d'una gran part del greix que contenen; es desembarassen de seguida de totes les meteries estranyes, residus de bojes, crísálides, etc, i se someten al cardage. Una vegada en este estat, poden ser filats pels mateixos procediments que la llana i el cotó.

La bava o fil de seda, tal com és emés pel cuc i que constituix la seda fina, es compon essencialment d'una materia gomosa denominada greix i de la fibroína seda própiament dita i és d'una llarqária que varia entre 300 i 500 metros; un fil de seda d'un metro pot soportar un pes d'entre 4 a 13 grams.

Com ya he dit al principi de l'artícul, la part essencial era la dedicada a la vida del cuc i no a les accions posteriors que es realisen en la fibra segregada per este per a formar el capoll, cosa que es convertiria en una cosa extensíssima i que no procedix per ad esta ocasió. Per este motiu, finalise ací esta exposició, pero no sense fer abans unes poques reflexions sobre lo que va representar la crianca de la seda en tota la geografia valenciana.

En primer lloc hem de tindre en conte que la major repercussió económica i social de la seda, va ser la purament agrícola. Prácticarnent la totalitat deis llauradors valencians feen collita de seda, en lo que aprofitaven la má d'obra constituïda per dones i chiquets; obtenien uns ingreixsos extres que si tenim en conte la duració del cicle, que era aproximadament d'unes set semanes, era molt més productiu que el de qualsevol collita.

En segon lloc estava la fase de filat que podien fer també els propis agricultors, encara que acó ya no era tan convenient per a l'indústria de la seda, ya que requeria mans més expertes i alguna ferramenta, de la qual podia dispondre o no l'agricultor. De qualsevol manera esta segona fase, encara que quedara fora de l'alcanc del llaurador, donava treball a moltes persones que d'una manera artesanal participaven en el procés de les sederies valencianes.

En tercer lloc estaven els comerciants, que compraven collita de seda crua o ya filada i que en ella comerciaven venent-la als teixidors valencians, que generalment estaven establits en la ciutat de Valéncia, o en atres ciutats importants com Requena, Xátlva, Gandia i atres poblacions. També comerciaven molt en atres ciutats espanyoles com Córdova, Granada, Sevilla, Saragossa, Toledo, Talavera i especialment Barcelona. En molts casos s'encarregaven de canalisar els excedents de seda en madeixa d'eixos mateixos centres productors, especialment la seda murciana, enviant seda a França, Anglaterra i Italia, que tenien majors i millors teixidures.

Després trobem als tintorers. que en lo tocant al tintat de les sedes eren el que més prestigi tenien en tota Espanya i que abundaven en tot el territori valencia. Finalment estaven els teixidors, establits en les ciutats que ya abans hem mencionat i que constituïen gremis d'Art Major i d'Art Menor, agrupant una gran cantitat de telers entre ample i estret, que donaven treball a gran cantitat de persones.