FILADIS

INDUMENTARIA TRADICIONAL DE LA DONA CULLERANA

Vicent Ferrandis Mas.

Associació Valenciana d'Indumentaristes.

 1994.

1.     NOTES INTRODUCTORIES.

Abans d'endinsar-nos en l'estudi de les peces de vestir, seria convenient fer algunes consideracions sobre el vestit en general. Així, direm que el motiu principal del vestit, el devem identificar amb el resultat d'exigencies naturals per una banda i per l'altra amb les qüestions mágíques, religioses i sobre tot diferenciadores.

Queda dar que l'home, animal íntel-lígent, fon capaç, des d'epoques remotes, de comprendre que sobre la propia pell podia sobreposar la de qualsevol altre animal com a abric. Apareixen així els primers vestits.

Després, amb el descobriment de les tecniques de filat i de teixit, aparegueren els vestits basics, consistents en peces de tela que tal com eixien dels telers cobrien el cos per a abrigar-lo, sense ajustar-se a la seua forma i subjectes mítjancant plecs i altres diverses maneres.

Un altre pas posterior, va ser l'aparició de les robes talars, que cosides sols per les vores, queien des dels musc1es fins l'altura desitjada, pero tampoc no ajustant-se al cos, sinó tot lo més a la cintura per mitjá d'un cordó o cingle.

A l'Edat Mitjana, és quan en realitat els vestits comencen a adoptar les formes del cos i a dividir-se en parts perfectament diferenciades i destinades a cobrir zones determinades d'aquell.

Com abans hem comentat, el vestit és un dar element diferenciador de la persona; l'home prehistoric caçador intentava diferenciar-se dels seus consemblants portant les millors pells de les feres caçades o les d'alguns determinats animals, ja que altres no eren capaços de caçar-les i fins i tot haurien d'anar nuets.

És inqüestionable que el vestit sempre ha donat lloc a la ostentació de la riquesa i del rang social, de tal manera que és justament pel vestit que es podia distingir als religiosos, soldats, nobles i a determinats oficis.

Cal dir que la indumentaria de qualsevol país esta condicionada sempre per factors naturals propis de l'espai habitat, pero també per uns altres factors, entre els quals el més important és la moda. Els factors determinants propis del país són:

En primer lloc la climatologia, que determina la necessitat d'utilitzar fibres que produixquen calor, en els llocs de temperatures baixes; o que escopixquen l'aigua, allá on plou sovint; o que resulten refrescants, a les zones de temperatures altes. La textura del teixits sera grossa, si fa fred; prima, si fa calor. El color de la roba, a més a més, sol ser fosc en paísos freds i més viu i variat als paísos on les temperatures són mitjanes o elevades.

I en segon Iloc, les materies primes disponibles, que són de gran importancia. Així, en llocs de forta producció llanera, hi ha teixidors de llana, i els teixits per ells produíts (sobretot els de mitjana o baixa qualitat) salen ser consumits en el país. Análogament acorre amb la seda, el lli o qualsevol altra fibra.

Pero potser el factor més important en la determinació de la indumentaria siga la moda. En general, més prompte o més tard, acaba superant els altres factors adés relacionats: si al lloc que fa fred la moda d'un determinat moment és la de vestir teixits fins i vaporosos, se'ls posaran damunt d'uns altres gruixuts, que així quedaran tapats; si la moda és de vestir teixits que no es produíxen al lloc, s'importaran des de fora; i així amb tot el demés, per tal d'anar a la moda.

Tenint en compte totes aquestes consideracions, passarem a descriure tot allo que formava part, en alguna mesura, del vestit tradicional d'una determinada comarca, en el benentés que el terme tradicional implica la utilització del mateix vestit al llarg de diverses generacions, amb variacions mínimes.

En les grans poblacions, i sobretot entre les c1asses adinerades, la cosa més usual sempre ha estat que la moda conseguira variar la manera de vestir en un curt período de temps, de forma que cap vestit arribava a convertir-se en tradicional. En canvi, a les zones rurals, o entre la majoria del poble de les ciutats, l'efecte era el contrari, ja que la gent, generalment més pobra i més arrelada als costums, no podía permetre's el luxe de canviar de vestit sense esgotar el que usava, fins al punt de passar-lo de pares a fills mentres era utilitzable. Tot aco feia que en les classes altes de les ciutats les maneres de vestir foren efímeres, mentre que en les classes populars les modes passaren de llarg, ignorades per la majoria, i no prengueren cap entitat.

2. LA INDUMENTARIA TRADICIONAL A CULLA.

Amb el present estudi, procurarem fer algunes aportacions en relació a la indumentaria cullerana, la qual hem d'emmarcar dins d'una extensa área geográfica que coincidix aproximadament amb la major part de la província de Castelló, exceptant, aixó sí, la zona de vora mar.

Així dones, direm que la indumentaria tradicional de Culla és essencialment la mateixa de tot el Maestrat, i no massa diferent de la de comarques interiors valencianes tan allunyades com la de Requena, la Serrania de Xelva o qualsevol altra de la província d'Alacant o de la resta del territori peninsular.

Culla, i tota la seua demarcació, vivia practicament d'una economia basada en la ramaderia, sobretot d'ovelles i dels derivats obtinguts d'elles: carn i llana. Pel que fa a la llana, com ha indieat Pere Enric Barreda i Edo (1), era un producte elaborat, d'un costat, per a1guns menestrals, pero, d'un altre costat, també per quasi tots els veíns de la zona, que la convertien en filats. Tant la materia prima com els filats prodults, solien destinar-se a l'exportació, encara que en alguns casos (probablement molt pocs) es convertirien finalment en teixits. A1s inventaris de béns, dels darrers segles, existents a l'Arxiu Municipal de Culla trobem que en quasi tots ells es consignen com a intruments casolans devanadores, torns de filar i altres artefactes necessaris per a les operacions basiques de transformació de la llana, com ara escaldar, cardar, pentinar i filar dita materia prima. Amb totes aquestes operacions, en les que solia intervindre la familia al comp1et, s'aportaven uns jornals complementaris a la casa, per altra banda indispensables per a poder subsistir o sobreviure.

Tot alló relacionat amb els teixidors i els tipus de teixits produíts a la comarca, esta, pel que es veu, poc estudiat. M'he de remetre de bell nou a Pere Enric Barreda (2), qui relaciona entre la gama de tals productes draps, cordellats, mantes, faixes i cobertors. No obstant, per les meues investigacions d'arxiu, em consta que també es produíen estamenyes, algunes fines i tot amb nom i característiques propis, com és el cas de l'anomenada coloreta o estamenya de Benassal, que pareix ser que es venia a quasi tot el Regne de Valencia.

2.     LA INDUMENTARIA TRADICIONAL FEMENINA A CULLA.

En el present estudi pretenem centrar-nos exc1usivament en el vestit de la dona cullerana, deixant per una altra ocasió el de l'home, i cenyint-nos al período significatiu que constitulxen els segles XVIII i XIX. És tracta d'una epoca en que, encara que es produiren alguns canvis molt importants en la manera de vestir tradicional, es mantenen algunes característiques invariables en relació a les peces usades i les seues característiques per espai de quasi dos-cents anys. Passarem enseguida a descriure particularment cadascuna de les peces més importants de vestit femení tradicional a Culla.

 3.1. La camisa.

És la roba més interior que vist la dona, es colocava directament damunt la carn, el seu orige és molt antic, apareixquent ja a l'Edat Mitjana, amb el nom morisc d'alcandora (3). Per a la seua confecció s'utilitzaven normalment dos qualitats distintes de teixits, l'un més bast de llenç caser o estopa, quasi sempre de cánem per al cos, que rebia el nom d'arbre; i d'altra qualitat més fina i en moltes ocasions de compra per a fer el cabec (coll), l'eixelleró (quadrets de baix les aixelles) i les manegues. Aquesta costum de fer les máneguss amb teles més fines, ja la comenta Francesc Eiximenis l'any 1495 (4)

La camisa tradicional de tot el territori espanyol és molt similar a tots els llocs i fins a finals del Segle XIX resta quasi invariable, consistint a una construcció molt simple a mode de roba talar, és a dir, que s'utilitza una tira de teixit a tot l'ample que ix del teler i doblant-la pel mig formava una caiguda saguera i una davantera, es retallava un tros quadrat per a traure el coll, que era escotat, i es rematava amb una tireta generalment brodada, que era el cabec; per a donar-li més amplaria a la part baixa, des de l'eixelIera o poc més avall, se li afegien unes gaies, fetes cadascuna de dos triangles cosits entre ells i després als laterals. Les mánegues podien ser curtes o llargues, en el primer cas, arriba ven fins al colze, on es posaven unes randes i es subjectaven amb una veteta, cordonet i en alguns casos, amb botonets molt menuts. Per a donar-li el máxim de facilitat de moviments, baix la mánega portava un quadradet conegut per aixelleró. Al voltant del cabec o escot, es posaven també randes més estretes que per les mánegues, i que es deixaven vore per l'escot del gipó o justillo.

A finals del Segle XIX, fa aparició un element nou en la seua confecció: és el canesú, que li fará perdre poc a poc totes les altres característiques, fins al punt que en els darrers anys ha desaparegut la forma tradicional (5).

3.2. Les sinagües.

Conegudes a algunes comarques com brials o vions, eren la segona roba que la dona posava sobre la camisa. Consistia en una falda o brial interior, confeccionada quasi sempre de llene casolá o estopa, encara que alguns exemplars de la gent més adinerada podien ser de llenç fi de compra. Se confeccionaven, com la resta de les faldes, de la manera que explicarem més avall. Les guamicions més corrents, en cas de tindreles, solien consistir en farfalans, en randes apuntadades d'agulla o de boixets, o en alguns casos en franges de llenç fi sobreposades, que a vegades estaven retallades formant ones o puntes (6).

Farem esment en aquest apartat els calcons o pantalons interiors que portaren les dones de principi del Segle XX, que entre les classes populars no s'usaren anteriorment (encara que era peca més antiga9 i per tant no deuen considerar-se com a peca tradicional.

3.3. Les faldes exteriors.

Hi havien diversos tipus de faldes, pero totes elles tenien les característiques de confecció identíques mantingudes quasi invariables des del final de segle XVII fins a quasi darreries del XIX. Es confeccionaven en dues parts, diferenciades per dos talls que marcaven la part davantera i la part saguera; la davantera tenia la meitat de tela que la part saguera i per tant, al moment d'ajustar-la a la cintura, portava menys plecs que la saguera. La part saguera portava dues vetes de cotó o de fíl que es nugaven davant i la davantera portava altres dues vetes que eren més llargues i que després de passar per darrere de la cintura es nugaven també davant.

A finals del Segle XIX, la seua configuració es transforma, quedant un sol tall a la banda de davant i, per supost, sols dues vetes, que finalment foren substítuídes per gafets metal-lícs.

La saia: és aquesta l'autentic guardapeus de la comarca, confeccionat de teixits de llana, com ara estameñilla (7), coloreta, sarga, cordellat, drap, etc; els colors quasi sempre blau o verd, i en altres ocasions el roig (8).

El guardapeus: anomenat també tapapeus, és la falda exterior de més valor per ser de seda, i per tant, al Maestrat sempre importada. No és molt freqüent a la comarca, pero no obstant, se'n conserven d'exemplars, segurament perqué s'han guardat molt bé al ser estimats com a valuosos. Com s'ha nomenat abans, es confeccionaven de seda i el teixit era de lligament tafetá, alducar o filadís. Els exemplars de més luxe podien ser de domas; els colors com els de les saies: blau, verd i roig. Les guarnicions consistien en randes i galons d'or o argent en la majoria de les ocasions, sent també freqüents els farfalans a l'aire, de tafetá més finet, o franges i vetes de mostra sobreposades.

Vestit de dona de la primera mitat del segle XIX.

Camisa de llenç casolá, justillo d'espolí i la punta de cotó, guardapeus de filadis blau, mocador i davantal de mossolina.

Foto de Carles Pitarch.

El salaeco: valencianització de zagalejo, també dit sagaleco, era la falda de cotó d'ús cotidiá, fácil de netejar, de colors més sofrits i apagats, encara que alguns eren de fons de color clar i dibuixos de colors vius. Aparegué en general a finals del segle XVIII, encara que em pareix que en aquesta zona ho faria ja entrat el Segle XIX. Primerament es feien d'autentiques indianes i altres teixits pintats amb motles de fusta, i més tard de cretones produídes industrialmente (9).

La basquinya: era la falda utilitzada per a ocasions especials i sobretot per als actes religiosos. Podia ser de teixits gruixuts de llana, com l'estamenya, o també de llana fina, com el merí. Altres eren de seda amb quasi tots els tipus de lligament: tafetá, sarga i setí. El color era sempre el negre o en tot cas, el marró molt fosc. Les guarnicions, en cas de portar-ne, solien consistir en sobreposats de randa, tires de vellut o franges diverses, algunes d'elles de vellut picat (10).

Les faldetes, faldellí o «refajo»: a alguns documents estudiats (no d'aquesta comarca) es confundixen amb les altres faldes, apareixent com a brials, saies, sagalecos o inclús com a guardapeus. Podríem descriure-les com a falda curta i tova que es posava directament damunt les sinagües i que en ocasions era interior, si sobre ella es posava el guardapeus, basquinya o sagaleco. Amb les característiques conegudes, degué introduir-se a mitjan segle XIX, puix que en realitat la primera notícia localitzada per mi és de l'any 1836 (11) i no és si no a partir de l'any 1860 quan apareix en gran quantitat als documents. Aquesta utilització tardana queda demostrada, a més, per la gran quantitat d'exemplars que físicament s'han conservat. Es confeccionaven sempre de teixits de llana: estamenya, bayeta, drap o franel-la.

Els colors, majoritáriament roig o groc, seguits per uns altres colors com blanc, blau o verd. Les guarnicions solien consistir en senefes pintades generalment en negre, en blau, o en color melat o rovell, aquest últim, probablement sempre de producció local i obtés per caparrosa verda, que s'empleava també en la pintura de cobertors amb motles de fusta. Un altre tipus de guarnició era la que consistia en sobreposats de vellut o altres teixits a tires, rectes o retallades, formant senefes menys complicades que les pintades; també es podien sobreposar randes o galons. Finalment també n'hi havia amb senefes brodades en un sol color o en diversos colors, aquestos últims molt vistosos i probablement els més moderns, alguns d'ells fets a teler sobre teixits ratllats.

3.4. Les diverses classes de cossos.

Igual que passava amb les faldes, hi havien variants de cossos, sobretot respecte a les mánegues, de forma que els cossos sense mánegues se'ls denominava justillos i els que en tenien gipons.

Gipó de cetí negre. Culla. Segle XIX.

Tots els cossos ajustats tenien les mateixes característiques: cobrien el cos des deIs muscles fins a la cintura. La part davantera estava formada per dos peces quasi triangulars que feien la punta més llarga, un poc trencada o lleugerament arredonida, sempre armada com a mínim amb caberes o totalment armada en la majoria de les ocasions. L'armadura solia consistir en barbes de balena en els més rics o en els confeccionats per professionals (12), mentre que les classes populars solien utilitzar verducs d'olivera per a les caberes i per a la resta canyes partides, varetes de la fulla del margalló, a la que li lleva ven les punxes, espart, palla de mill i d'altres. Els justillos salen anar més armats que els gipons, fins a l'extrem de trobar-se justillos que estan completament armats, per davant i per darrere.

Cal dir que la peça davantera pot tindre distintes variants de confecció que resultarien llargues i difícils d'explicar per escrit, pero si que pense que és convenient dir que molts d'ells solen tindre en aquesta peça davantera, un quasi perfecte triangle, de color distint que el de la resta del cos, molt freqüentment el roig, verd, blau o morat, i de distint teixit: tafetá, setí o grodetur.

També hi havien cossos amb la peca davantera més estreta i que havien de suplementar-se amb una altra peca també triangular i de distint color i teixit que feia el mateix efecte. A aquesta peça se l'anomenava petillo. El petillo no fou mai una peca massa popular i generalment se pot trobar sols entre persones adinerades i sol anar conjuntat amb el davantal i la palatina.

La part inferior del cos, es a dir, la que descansa sobre les caderes, esta cofeccionada mitjançant uns talls que formen unes faldetes almenades (en les comarques de parla castellana anomenades haldillas) que permeten que el cos es puga apretar, sobretot a la cintura, al mateix temps que tapen la cintura de la falda i donen major vistositat al cos.

En general i exceptat en molt comptades ocasions, el cos s'encordava a la part davantera amb un cordó fet ama, rematat a un extrem per una contrera metál-lica i a l'altre amb un botó o mancaneta construit amb el mateix fil del cordó. El botó permetia que a l'estirar de l'altra punta s'anaren ajuntant les caberes de les dues peces davanteres, quedant el cos ajustat. En altres casos el botó no existia i un dels extrems havia de nugar-se per un dels ulls sobre la cabera, o també les dos puntes podien anar rematades per contreres metál-liques, ja que en alguns casos una veta substituia el cordó.

El cordat podia quedar a la vista, passant-lo pels ulls fets directament a la tela del gipó, en una línea paralel-la a la cabera de cadascuna de les peces davanteres, o amagat, deixant les peces davanteres sense ulls i posant-li unes tires de llenç; amb els ulls i caberes a l'interior.

El justillo, conegut també per cotilla o cosset, en alguns documents apareix citat com a costillo o costilla, nom que d'alguna manera pareix indicar que cotilla tindria realment el sentit de “peca que apreta les costelles” i que no seria, per tant, el diminitiu de cota. Cal dir que en tots els documents consultats no apareix mai el terme coteta que alguns investigadors accepten o inclús utilitzen, i per tant no sembla correcte, a no ser que designe una cota masculina o de xiquet.

                                                       Justillo. Culla. Segle XIX.

El justillo és, com abans hem indicat, el cos sense mánegues, Degut a la poca tela emprada en la seua confecció, es solien aprofitar retalls de teixits rics, com ara espolins, domassos, melánies, napolitanes, grodeturs i altres. Al ser roba de molt d'ús, se'l solia reforçar amb badana o vius de tela als punts on més havia de fregar. Els colors solien ser molt vistosos amb un predomini del roig, seguit pel blau, morat, groc i altres. Les guarnicions es solien col-locar sobre les costures i eren de galons, agradables, cordons i randes d'or o argent, formant dibuixos.

Justillo. Culla. Segle XIX.

Pero no tots tenien la possibilitat, ni la necessitat de comprar-se teles riques o de seda per afer-se els justillos, raó per la qual molts eren (i més en aquesta comarca) de teixit de llenç casola (13), que era barat, durador i fácil de netejar. Per altra banda, el justillo tampoc es veia massa per baix del mocador, com de fet senyala Teodor Llorente: «otro pañuelo, cruzado sobre los hombros, tapa la apretada cotilla» (14).

El gipó és el cos amb mánegues que s'utilitzava sobre tot a l'hivern i com a roba de vestir. Generalment era de color negre o morat i més escassament trobem altres colors. Els més luxosos solien estar confeccionats de vellut llis o de sedes planes de poca calitat: filadís, alducar, mosumana, tafetá o setí. Pero el més corrent en aquesta comarca eren els teixits de llana, com ara cordellat (15), estamenya, manresa, terna, pana i altres. Les guarnicions solien consistir, igual que per als justillos, en agradables, galons i cordons d'or o argent, a més de pelfilles i bollats (16).

La major diferencia entre els diversos models de gipons estava en les mánegues, que podien ser a la sangradura, les que eren justes a la sangradura del braç; de soc, les que sobrepassaven la sangradura i cobrien alguns centímetres més; curtes, les que no arribaven a la sangradura, faltant-los algun centrímetre; d'estral, les rematades amb un suplement que per mitja d'uns plecs adquiria la forma d'una fulla d'estral (podien ser curtes, de sangradura o de soc); llargues, les que ultrapassaven la sangradura i que podien ser senzilles o amb voltes a la bocamanega. A més, en la documentació de l'epoca apareixen altres models de mánegues que estan poc estudiats i són difícils d'identificar.

La casaqueta era un model de gipó sense ajustar, generalment per a portar amb petillo, cordat amb llacos vistosos. La principal característica la constitulen les llargues faldes que en nombre de tres estaven confeccionades com els faldons de les casaques masculines. A més portaven borjaques solapades amb cartera, imitant les de les casaques. Les manegues podien ser de qualsevol dels models descrits per als gipons, encara que les més usuals eren les d'estral.

Cap a finals del segle XIX, comencen afer aparició uns altres cossos sense armar, que es posaven sobre corsés o justillos, i que poc a poc, a mida que passava la moda diuitesca dels cossos ajustats, es posaren directament sobre la camisa. Aquestos cossos continuaren anomenant-se gipons o prengueren el nom de sacos.

3.5. El mocador del coll.

És en principi una peça de tela quadrada que es doblava per la meitat, formant un triangle, o, com en la majoría dels casos, solia estar ja tallada per la meitat, amb el que es conseguien dos mitjos mocadors. Durant el segle XVIII i primera meitat del XIX, es confeccionava generalment de mossolina blanca o de llenç fi, també blanc, del país, clarí, batistilla, cambrai, etc. o de seda de colors, encara que també trobem algun exemplar d'indiana o d'altres teixits de cotó píntats (17).

Com a guarnició se li solien posar randes vorejant dos dels costats i solien brodar-se amb senefes de punt de cadeneta combinades amb desfilats. Els brodats més freqüents eren els de fil de cotó blanc, no obstant que n'hi haguera també de fil roig, d'or o argent(18).

A partir de la segona meitat del segle XIX comencen a aparéixer els mocadors de llanes fines i cotons estampats, que al principi procedien de França i després comencaren a produir-se a Catalunya.

Pero el verdader mocador decimononic. fou l'anomenat de Manila o de crespó, o d'escuma, o de la Xina; confeccionat sempre en seda d'efecte acresponat. N'hi hagué de tots els colors i de molt diferents dimensions (d'a vara, d'a vara i mitja, d'a dos vares). La seua introducció en Espanya es feia pel port de Manila, capital de les illes Filipines, raó per la qual es popularítzá eixa denominació de mocador o de mantó de Manila, encara que la verdadera procedencia era el departament de Cantó, a la ribera del Txu-King, principal productor de sedes gregues. No obstant, pareix prou probable que fóra tota la extentíssima comarca del Kuang-Tung la productora dels dits mocadors i que s'exportaren a través de Cantó, per la seua situació estratégica (19).

Hi hagué també mocadors que s'utilitzaven per a cobrir el cap, ja en epoca molt recent, sobretot per a protegir-se del sol, o també en els dols i en aquest, últim cas eren sempre de color negre (20). Es doblaven en triangle, lligant-se dos de les puntes per baix de la barba. Solien ser de seda, cotó o pita.

3.6. El davantal.

Consistix en un tros de tela més o menys rectangular. Generalment solia ser més ample que llarg, pero a l'arreplegar-se en la cintura produia l'efecte contrari, és a dir, que posat pareixia més llarg que ample. El seu orige deu d'estar lligat a l'aparició de faldes i cossos com a robes distintes, probablement durant el segle XVI. Les dimensions han variat constantment segons el gust de cada epoca, pero sobre tot en relació a la utilitat que se li pensava donar: gran per a fer faenes i menut quan sols era per a resguardar o quan servia d'element decoratiu. Es subjectava a la cintura amb unes vetes més o menys lluídores, a vegades amb flocs postissos de seda adornats amb llentilletes, flocadures i randes d'or o argent.

Generalment, solien estar construits de teixits de cotó o llenç fi blanc (del país, cotanca, clarí, naval, etc.) o també de seda de color negre: gasa, filadís, alducar, sargueta, etc. (21). En aparéixer les indianes i altres teixits de cotó pintat, s'utilitzaven aquests, amb profussió de colors i dibuixos. Eren freqüents les guarnicions consistents en puntes i farfalans, així com els brodats a punt de cadeneta sobre cotó blanc. Pero a les comarques de l'interior eren tal vegada més freqüents els confeccionats amb llanes i de gran quantitat de colors (22).

3.7. La mantellina.

És aquesta una de les peces de més importancia en l'indument femení antic, molt en contra d'allo que la majoria creuen. S'utilitzava com a roba de diari i quasi sempre que s'eixia al carrer. Coneixem molts dibuixos, rajoletes i pintures, a les que apareixen les dones passejant pel carrer o inclús fent faenes a l'aire lliure i porten com a tocat mantellines de color blanc. Hi ha constancia que a les cases solia haver un penjador per a la mantillina darrere de la porta, per a tindre-la a má cada vegada que s'eixia o s'aguaitava al carrer. La seua abundancia confirma també la importancia que tenia, ja que després de camises, sinagües o faldes era la prenda més abundant (23).

El costum de tocar-se amb mantellines desaparegué amb la progressiva introducció de mocadors del cap, que resultaven més cómodes, vistosos i barats.

Durant el segle XVIII, la mantellina fou quasi invariablement de forma semicircular, de teixit de llana (baieta o franel-la) i quasi sempre de color blanc o lleugerament colorejada (noguerada i ensofrada) i guarnida amb randes posades a la vora exterior o amb cinta de seda col-locada a l'interior (24).

A finals del segle XVIII feren aparició les mantellines de mossolina blanca, també de la mateixa forma en semicercle, que solien anar guarnides amb randes col-locades a la vora de fora i en moltes ocasions brodades amb punt de cadeneta de fil blanc, o ocasionalment d'or o argent. Més tard, a primers del segle XIX apareixen nous models de mantellines i s'extén l'utilització de les sedes de color negre per a la confecció. Així dones fan aparició la mantellina de fondo o de casco, que consistix en una peça de tela tupida de forma ovalada, rodada d'una blonda de més d'un pam d'ampláría, excepte a la part davantera, on porta una altra peca de blonda d'uns 50/60 cms. d'ampláría per 105/120 cms. de llargaria, que aprofitava per a tapar la cara i que s'anomenava vel. D’aquesta mantellina existien variants diferenciades sobre tot pel casc o fondo. Així ne trobem de fondo de tafetá brodat, de fondo de blonda, de fondo guarnit de vellut picat, de fondo de tafetá llis amb guarnició de cintes o passamaneries.

Les mantellines de tovalla, consistien en una peca de tela rectangular d'uns 55/65 cms. d'ampláría i uns 200/220 cms. de llargáría, a la que se li afegia el vel de blonda. El vel, com en les mantellines de fondo, aprofitava per a tapar-se la cara. La majoria de mantellines d'aquest model, solien ser de tafetá negre brodat amb fil negre, no obstant les més senzilles eren generalment de tafetá llis sense brodar o amb dibuixos adomassats. També existien les que eren totalment de blonda, que no portaven vel, i que els erudits han anomenat com a «mantilla española».

La mantellina redona o en forma de semicercle, continua utilitzant-se en companyia de totes aquestes, pero fabricada en franel-la de merí, en setí de seda o en sarga de seda i sempre de color negre i generalment guarnida amb una cinta de vellut tambe negre (25).

La mantellina de tipo dengue, que ja existia durant el segle XVIII, i que tenia una forma intermija entre la de tovalla, la de fondo i la redona, va substituir el seu color roig primitiu també pel negre, i les passamaneries primoroses per una simple cinta o llista de vellut o d'un altre teixit.

Cap a la segona meitat del segle XIX la mantilla queda relegada quasi exclusivament als actes religiosos i altres de molta solemnitat.

Dins d'aquest apartat dedicat a les mantellines, farem referencia també al manto, peça de similars característiques a algunes d'elles, encara que de majors dimensions. Utilitzat des d'el segle XVI, sempre ana vinculat a les grans ceremonies o dols i per tant era quasi sempre de color negre, formant conjunt amb les basquinyes. Es confecciona ven de teixits de llana fina o de seda (tafetá de llustre o gasa de fum). Com a peça de dol, tingué supervivencia fins a ben entrat el segle XX (26).

3.8. Les calces.

És una roba que als pobles allunyats de les ciutats, sols solia vestir-se en les epoques fredes, ja que com era molt donada a trencar-se i desgastar-se regularment es prescindía d'ella, pensant que era una despesa innecessaria. No obstant, la majoria de les dones, solien tindre les seues calces per als dies de festa i quan estaven a mig usar les deixaven ja per a l'hivern.

Als documents estudiats als arxius no solen aparéixer amb molta freqüencia i, si ho fan, sempre més als dots que als inventaris de béns (27), ja que probablement estaven molt gastades i podien tindre poc valor a l'heretar. Es feien indistintament en llana, cotó o seda, i els colors més usuals eren el blau, roig o blanc (28).

3.9. El calcer.

El de diari solia consistir en espardenyes de cánem, No obstant, en moltes ocasions s'anava descalç, ja que a pesar de ser relativament barates les espardenyes, eren de poca duració. Les utilitzades eren produídes en el mateix poble, puix en aquesta comarca sempre hi ha hagut una forta tradició espardenyera. D'hivern eren molt usats el socs, confeccionats amb una sola de fusta, que aillava de la humitat del sol.

Ocasionalment i per als dies de molta festa, podien utilitzar-se per algunes dones les sabates de cordová o de teixits forts, com el mahonet. També s'usaren darrerament els botins de pell o de tela botonats.

3.10. Les joies.

Encara que als documents d'arxiu consultats no apareix cap joía, per les trobades en treball de camp podem pensar que les més corrents eren:

Les arracades. Probablement durant el segle XVIII, foren les anomenades d'a tres o d 'a un, les més corrents. Tenien tres parts diferenciades: la roseta o candat, que era la part de l'orellal, redona o lleugerament ovalada o avellanada; el cos o barqueta, peça intermija de forma abarquillada; i els penjants o «almendrillas» que podien ser un per cada arracada, amb que prenia el nom d'a un, o tres per cadascuna, amb que prenia el nom d'a tres. Físicament a Culla, hem pogut observar un parell d'aquestes arracades confeccionades en argent sobredaurat i espillets, de les anomenades d'a un.

Arracades d'a un. Culla. Segle XIX,

Similar a les arracades d'a tres era el barquillo, que es diferenciava qua si tan sols en tindre en lloc de les tres «almendrillas», uns penjollets amb rastre de dues, tres o quatre perles prou gruixudes.

Un altre tipus d'arracades era el format per dos cossos avellanats; el que fa d'orellal apuntat cap amunt i l'ametleta apuntada cap avall. N'hem trobat també un parell a Culla, realitzades en coure sobredaurat i espills.

Arracades de "fulles". Culla. Segle XIX.

Totes aquestes arracades solien estar confeccionades en or (els de la máxima qualitat) i argent sobredaurat o coure sobredaurat (els de baixa qualitat). En quant a les pedres encastades, les d'or solien portar maragdes o diamants i les d'argent, llautó o coure s'havien de conformar amb espillets i vidres verds. El montatge de l'encast solia fer-se en quadrat o redó indistintament en les de tres cossos, i en redó i molt menudet en les de dos.

A més d'aquestes c1asses d'arracades, pensem que també es portarien a CuIla les gallegues, les carabassetes, les de filigrana d 'argent i esmalt pobre, les de maceta, les de llac, «desaliños» i altres, pero no ens pararem a decriure-los, per no ser massa representatius i no tindre'ls constatats físicament.

La creu del pit o joia, consistia en un fermall per a posar-se'l just baix de la gola, compost de dos, tres o inc1ús quatre parts. Es subjectava al coll amb una cinta, cadeneta o collar, que passava per dins d'unes ansetes situades a la banda de darrere de la peca superior, anomenada el llaç. D'aquesta peça penjaven un o dos cossos intermedis i finalment una altra peça en forma de creu, més o menys definida. La joia es confeccionava amb les mateixes característiques i materials que les de les arracades que hem descrit, i en moltes ocasions fins i tot feia conjunt amb elles.

L'agulla del monyo, era element indispensable per a poder pentinar el monyo a la manera valenciana. Constava de dos peces que s'acoblaven entre elles, una que era la verdadera agulla o espasa, rematada en un rosetó, i l'altra que era una especie de tubet que feia de funda o baina, també rematada en un rosetó, de manera que a l'introduir la primera dins de la segona, restaven visibles soIs els dos rosetons pels laterals del monyo. També es confeccionaven amb les mateixes característiques i materials que les arracades i creu del pit o joia, i fins i tot en ocasions ens consta que podien formar tot un conjunt.

Altres joies de menor importancia solien ser les medalles, els reliquiaris, guardapels, medallons, rosaris de coll i de mans, cadenes de quatre cares, anells, callars de perles fines o de nacar, i en el cas de persones adinerades polseres, sempre dos, una per cada má.

1. Barreda i Edo, Pere Enric: «La indumentaria tradicional (Aproximació al costumari Benassalenc)». en Primeras Jornadas sobre arte y tradiciones populares en el Maestrazgo (Benicarlo, 16, 17 y 18 de gener de 1987), Benicarló, Centre d'estudis del Maestrat, 1988, pag 165-176.

2.lbidem.

3. Probablement del arab al-kandara “perxa on es deixaven dormir les aus de cetreria” o “perxa on es penjava la roba mentres es dormía”. El nom modern de camisa, també presupon una peca de dormir, ja que probablement derive del castellá cama: camisa o camisia.

4. Eiximenis, Francesc: Llibre de les dones maridades o Carro de les dones, edició de 1495. Escrit en l'epoca a que l'autor residía a Valencia, diu així: «e dins porten alcandores delicades amb manegues d'altre ley».

5. Arxiu Municipal de Culla: Inventari dels béns de Raymunda Salvador (1816): «siete camisas de muger, cuatro buenas y tres viejas»; Arxiu Particular d'Apolinar Miralles: Hijuelas d'una herencia de mitjan segle XIX, on apareixen anotades sis camises. He d'agrair a Caries Pitarch l'haver-me facilitat fotocopia de tals documents.

6. Arxiu Municipal de Culla: Inventari dels béns de Raymunda Salvador (1816): «dos enaguas usadas».

7. Llorente y Olivares, Teodoro: España, sus monumentos y artes, su naturaleza e historia: Valencia, 1, Barcelona, Daniel Cortezo y C'., 1887, pag 272.

8. Arxiu Municipal de Culla: Inventari del béns de Cecilia Bellés (1770): «unas sayas azules de estameña / unas sayas verdes de sarga catalana / unas sayas de coloreta / unas sayas de cordellate de mescla»; Inventari del béns de Raymunda Salvador (1816): «unas sayas usadas de azul y burel / unas sayas azules viejas»; Arxiu Particular d'Apolinar Miralles: Hijuelas (mitjan segle XIX): «unas sayas blaves de lana / unas sayas carmesinas / unas sayas royas / unas sayas ralladas». 

9. Arxiu Particular d'Apolinar Miralles: Hijuelas (mítjan segle XIX): «un salaeco blau».

10. Arxiu Municipal de Culla: Inventari dels béns de Raymunda Salvador (1816): «unas basquiñas buenas».

11. Arxiu del Regne de Valencia: Cartes del dot de Rosa Mallén, Valencia, 1836.

 12. Ordenanzas concedidas al gremio de sastres ... de la Ciudad de Valencia (1754) Aquestes i totes les ordenances prohibixen a qualsevol persona que no siga examinada tallar i cosir peces ajustades, com ara gípons, cotilles i altres.

 13. Arxiu Municipal de Culla: lnventari dels béns de Raymunda Salvador (1816): «un justillo de lienzo viejo». Arxiu Particular d'Apolinar Miralles (mitjan segle XIX): «un costillo».

14. Llorente y Olivares, Teodoro: Op. cit., pago 272.

15. Arxiu Municipal de Culla: Inventari dels béns de Raymunda Salvador (1816): «un jubón de cordellate viejo».

16. Ferrandis Mas, Vicent: «Elementos para el estudio de la indumentaria valenciana: el vestido de la mujer (1787-1812», en Torrens. Estudis i investigacions de Torrent i comarca, núm. 1 (1982), pag 88.

17. Arxiu Municipal de Culla: Inventari dels béns de Cecilia Bellés (1770): «un pañuelo de seda con viras blancas», Inventari dels béns de Raymunda Salvador (1816): «un pañuelo de indiana azul, usado».

18. Ferrandis Mas, Vicent: «Sobre algunos complementos del vestido de la mujer valenciana», en Actas del IV Congreso Nacional de Artes y Costumbres Populares. Zaragoza, 1983, en premsa.

19. Ferrandis Mas, Vicent: Pañuelos de cuello y chales en la indumentaria tradicional. Catáleg de la colecció de mocadors de Vicent Ferrandis per a les exposicions de Múrcia i Alcoi.

20. Llorente y Olivares, Teodoro: Op. cit., pago 272: «la mujer, muy recatada y honesta es ajena a toda coquetería: ciñe asimismo sus sienes pañuelo oscuro, que cae atrás cubriendo la cabeza y ocultando el cabello; otro pañuelo, cruzado sobre los hombros, tapa la apretada cotilla».

21. Arxiu Municipal de Culla: Inventari dels béns de Raymunda Salvador (1816): «un delantal de hiladillo viejo».

22. Arxiu Municipal de Culla: Inventari dels béns de Cecilia Bellés (1770): «un delantal de coloreta»; Inventari dels béns de Raymunda Salvador (1816) «un delantal de coloreta también viejo / un delantal de viones a medio usar.

23. Ferrandis Mas, Vicent: La mantilla (Murcia y Valencia), Aldaya, l'autor, 1987.

24. Arxiu Municipal de Culla: Inventari dels béns de Cecilia Bellés (1770): «una mantellina de bayeta / dos mantellines nogueradas de bayeta»; Inventari dels béns de Raymunda Salvador (1816): «una mantellina de vayeta con ribete / una mantellina buena de ropa del pais / una mantellina de vayeta gorda, vieja».

25. Llorente y Olivares, Teodoro: Op. cit., pago 272: «sus galas, para los días festivos, son la mantilla espesa, tan recogida que apenas deja ver el rostro, y la basquiña negra: cuando, así enlutadas, van a la iglesia, parecen lúgubres fantasmas».

26. Arxiu Municipal de Culla: Inventari dels béns de Cecilia Bellés (1770): «un manto de estambre».

27. Arxiu Municipal de Culla: Inventari dels béns de Raymunda Salvador (1816): «unas medias de trama azules»; Arxiu Particular d'Apol-linar Miralles: Hijuelas (mítjan segle XIX): «un par de medias blaves».

28. Llorente y Olivares, Teodoro: Op. cit., pago 272: «baja la recia saya azul hasta los pies, que calzan medias también de estambre, también azul, y fuerte sandalia».