La novelesca historia del traje de valenciana.

DESCARGAR

BUSCANT LA PROTECCIÓ: Amulets.

BUSCANT LA PROTECCIÓ: Amulets.

Vicent Ferrandis i Mas.

Articulo publicado en el llibret de la falla Palleter en este año del 2013. 

Nota: Se han añadido algunas imagenes que no están pubicadas en dicho "llibret".

Des dels albors de l’humanitat, pràcticament des de que una espècie de primat, es convertix en homosàpiens, s'ha buscat la protecció de divinitats o de forces superiors que feren eixa funció. En principi, es tractaria de certes forces naturals invisibles, que a poc a poc anirien adquirint formes de creences o inclús objectes físics que es creïen que tenien la propietat de protegir a qui els posseïa.

Encara que hui açò a molts els puga paréixer un poc infantil, la veritat és que inclús hi ha molta gent que creu en elles. A més que continuen estant presents, encara que d’un modo un poc irracional, dins de totes les creences religioses. En est artícul tractarem de fer un chicotet resum d'estos objectes que reben els noms genèrics d'amulets o talismans.

Un amulet és un objecte al que se li atribuïxen poders protectors i espirituals per a qui siga el portador del mateix. La seua etimologia procedent de la paraula llatina amuletum, el significat de la qual és apartar, ya que lo que en ell es busca és apartar del posseïdor tot allò que puga significar malignitat i que, d'alguna manera, puga ser perjudicial per ad ell. La seua actuació és com una forma d'escut, per a la qual cosa d'alguna manera ha de ser visible a la vista de les forces malèfiques.

En canvi un talismà, és l'objecte que atrau sòrt, en la qual cosa a pesar de no ser un específic per a evitar la desgràcia, fa el mateix efecte, propiciant el be i, finalment, s'obtenen semblants efectes. Abdós formen part de les pràctiques supersticioses del ser humà i de les creences irracionals populars.

El seu efecte és apotropàic, paraula que per cert està perduda en l'actualitat, pero que és la perfecta definició. Ve del grec apotrepein que significa alluntar-se i és el mecanisme de defensa que la superstició atribuïx a determinats actes, rituals, objectes o frases formulàries, consistent en alluntar el mal, o protegir d'ell, o dels mals esperits, o d'una acció màgica maligna. Són actes apotropàics: fer la figa, tocar fusta, creuar els dits, dir ¡Jesús! davant d'un estornut, evitar determinats animals o números, etcétera.

Els amulets són alguns dels objectes més antics de l’humanitat, ya que l'home va vore en ells la forma per a escapar dels mals que ho afligien, foren físics, morals o espirituals. Els primers amulets eren objectes naturals, com ara pedres i vidres naturals, que eren apreciats per la seua forma, color o escassea.

Com ya hem indicat en anterioritat, els amulets han segut comuns a totes les cultures i a tots els continents. En realitat tots els amulets o talismans espanyols o mediterràneus, tenen un orige comú, o més be són els mateixos i la majoria d'ells tenen varis mils d'anys. Posteriorment alguns d'ells han segut cristianisats i substituïts per creences cristianes.

Per lo que fa al seu estudi direm que, en l'àrea geogràfica valenciana, han segut molt poc estudiats. En principi hem de dir que, precisament en les nostres terres, estes pràctiques es van perdre relativament pronte. En atres regions podem afirmar que han perdurat inalterables durant sigles, inclús milenis. Per tal motiu en este chicotet artícul, que quedarà llimitat a unes poques pàgines quan es podrien haver ocupat uns quants centenars, ho farem des d'un punt de vista general a tot el territori espanyol. De moment no hi ha cap estudi documentat sobre els amulets valencians, per la qual cosa, de vegades, intentarem profundisar en algun aspecte particular que tinga relació en la documentació que hem manejat.

En primer lloc hem de fer distinció entre els amulets pagans, anteriors a l'establiment del cristianisme en Espanya i els objectes devocionals establits per l'Iglésia Catòlica i que ya podem considerar com verdaderament documentats.

Entre els pagans, que seran els que estudiarem, podem trobar molt diversos materials. En primer lloc devem considerar que els propis metals en si, consistien ya en un amulet. Des de cultures com l'egípcia, escites, precolombines o inclús tartèssies i íberes, podem trobar collars a manera de pectorals que es realisaven en or i que tenien una autèntica missió protectora. Un eixemple d'estos collars ho podem vore en diverses figures anteriors a la dominació romana de la península. Ad este tipo de collars correspon el que porta una figureta de fanc del santuari ibèric de la Serreta d'Alcoy, datada en el sigle VI a.C. i que es conserva en el museu de la dita localitat. Així, puix, l'or sempre ha segut la representació del sol i per tant de la llum. Símbol de lo immutable i que no es degrada.

Lo mateix ocorria en l’argent, que representa a la lluna i a la feminitat. És la llum brillant que allumena durant la nit, allunta els dimonis i vestiglos. En facilitat s'enfosquix, significant la mutabilitat o corrupció de la naturalea. El ferro és fosc i dur. Simbolisa la nit i les tenebres. En ell es fabriquen les armes i totes les cultures ho associen en la guerra i en la ira. Tots estos metals o be s'utilisaven per a fer completament l'amulet o com a part del mateix.

En segon lloc relacionarem les pedres que principalment han servit com a amulets. Tal vegada en la cita de la Bíblia que parla del pectoral del Juí, obligat en les vestidures del Sum Sacerdot d'Israel, tindríem tot un repertori de les gemes més adequades, pero hi ha gran confusió entre els estudiosos per a poder-les identificar en els noms moderns, per la qual cosa deixarem este assunt per a un treball més ampli.

Gran informació sobre les pedres utilisades com a amulets la podrem trobar en llibres antics, que són els que he manejat per a la confecció del meu diccionari d'indumentària, com són: el Tractat de fascinació o d'aullament d'Enrique d'Aragó, marqués de Villena; el Lapidari d'Alfons X el Savi, en el que s'arrepleguen els d'Abolays,  Mahomad Aben Quich i atres dos anònims, i les Etimologies de Sant Isidor de Sevilla, Santa Hildegarda de Bingen, Sant Albert Magne, Marbodeu Gallo, Plini el Vell, Camillo Leonardo, Pelbarto de Temesuar, George Agrícola, Selvàtic Pandectario, Ebax rei d'Aràbia, Gaspar de Morales i atres.

Resulta problemàtic identificar les pedres antigues en les actuals, ya que tots els mencionats autors antics desconeixien les composicions i formacions de les pedres com ara coneixem per mig dels anàlisis químics, açò fa que a una mateixa pedra li assignen distints noms i distints orígens.

Entre les pedres resenyarem les següents:

En primer lloc tenim els quarsos que, en les seues dos famílies, inclouen la majoria de les pedres utilisades com a amulets. És indubtable que a causa de la seua abundància, llògicament, tenia un baix cost i era, per tant, idòneu per a convertir-se en amulet de totes les classes socials i, especialment, de les menys benestants, és a dir, de la majoria.

El prasi o àgata verda, que Abolays nomena zavarget, Mahomad Aben Quich yzf i Gaspar de Morales jaspi verd. Era esta una pedra d'ajuda en el part i també per a previndre malsensomis. No obstant això, esta pedra era més important per la seua utilisació en joyeria com a substitut de l’esmaragda. Autors moderns li assignen també les propietats de millorar les manifestacions afectives sentimentals, reforçar la capacitat de seducció, encant personal, simpatia, atractiu i dissipar el mal d'ull.

Prasi.

El vidre de roca, ha segut considerat com un dels minerals en més poders ocults. Tal vegada degut a la seua transparència i absència d'impurees en la seua presentació, se li ha associat al pont entre el món espiritual i el terrenal. El vidre de roca apareix ya en jaciments paleolítics, en peces de dimensió reduïda i sense cap utilitat aparent, en la qual cosa cal pensar que es tracta d'amulets. La seua utilisació continua inclús hui per a construir les boles de les gitanes.

La cornalina és un mineral, varietat de la calcedònia, de color roig, usat comunament com a pedra semipreciosa. Semblant a la cornalina és el sart o sardònix. Sempre ha hagut confusió entre abdós pedres. Ni els propis lapidaris s'han aclarit mai al nomenar-les, per la qual cosa les incloc com una única pedra. En realitat pareix que se li dia sart a la de tons foscs. El sardònix està constituït de bandes de sardònia i de bandes blanques i negres.

Diversas coloraciones en las cornalinas.

Es van recuperar cornalines de l'Edat del Bronze en jaciments minoics de Knossos, en Creta, i ya des del V-IV mileni a.C., s'utilisava en Mehrgarh la broca d'arc per a perforar la cornalina per a ser utilisada com a amulet. Per als antics egipcis, la deessa Isis l’utilisava per a acompanyar el difunt durant el seu viage al més allà. Entre els cristians és el símbol de l'apòstol Felip. El sagell de Mahoma, era una cornalina gravada i engastada en un anell d’argent. En els primitius cristians, va ser la pedra utilisada per a reconéixer-se entre ells.

Anell d'or i sardónice (s.IV a.C)

Tant el Lapidari d'Alfons X el Sabi, com a Santa Hildegarda de Bingen la mencionen resaltant les seues propietats en la prevenció de les hemorroides. Produïx alegria, acreix les riquees i evita els efectes d'encantadors, encara que perjudicial per a les donzelles, per creure que evitava la menstruació.

L'amatista o amatisto, és un quars de color roig-violeta pàlit. És la pedra més valorada en el grup del quars. En temps passats l'amatista va ser la pedra preferida pels bisbes de l'església cristiana com a distinció, per la qual cosa és coneguda com la pedra dels bisbes. Leonardo da Vinci va escriure que l'amatista, era capaç de dissipar els pensaments malignes i accelerar l’inteligència. Encara que se li atribuïen propietats d'estanyar la sanc i previndre o curar el mal de cap, a causa del seu gran cost, només es va utilisar entre les classes acomodades.

Hi ha atres varietats de quarsos que eren molt utilisades com a protecció pero, a mida que escric, em done conte de l’impossibilitat de fer cap tipo de descripció en est artícul, ya que excediria en molt l'extensió del mateix, per la qual cosa simplement les nomenaré: calcedònia, jaspi, crisoprasio, pedra de la sanc, citrí, àgata…Per este mateix motiu, en el restant de pedres, em veig obligat a fer lo mateix i només posar les més importants.

El lincurio o turmalina és una pedra que ya relacionen tots els autors antics, concretament des de Teofrast, fa mes de 2300 anys, indicant que es forma de l'orina del gat cerval (en castellà lince), d'on li ve el nom (del llatí lynx, lyncis, linx més el grec ouron, orina). Andrés de Laguna, diu que en la seua época és lo mateix que l’àmbar. La turmalina, es presenta de molts colors i ha segut sempre considerada portadora de virtuts màgiques, favorint la tranquilitat i atraent la salut.

Turmalines de diversos colors.

L'atzebeja, és un lignit molt utilisat com a amulet des del paleolític. Cridaven-li els antics gagate i Abolays el nomena çequech. Gaspar de Morales, nos diu que servix d'ornament a les dames per a enfilalls al coll i als chiquets contra el mal d'ull.

Selenita, nomenada per Gaspar de Morales lapis lunae, s'utilisava per a resguardar-se de les injúries i formar un espai segur al voltant de la casa.

Esmaragda, nomenada per Abolays zamorat, forma part d'una família junt en el berili roig, que va ser utilisada pels druides per a realisar prediccions, i que  els escocesos cridaven pedres de poder i l'aiguamarina. Les primeres boles d'endevinació van ser fabricades de berilis, sent més tart reemplaçat per vidre de roca. En el desert oriental d'Egipte, no molt llunt del Mar Roig, hi ha unes mines d’esmaragdes que possiblement van ser explotades fa 3.500 anys. Va ser la pedra preferida de Cleopatra i durant l'Edat Mija, se li considerava la pedra de l'apòstol Sant Jaume. Sempre se li ha considerat símbol de l'abundància i de la bona image de cara als atres.

Fins al sigle XV, el diamant no va ser considerat com a pedra preciosa, ni se li atribuïen poders excepte en l'Índia. Els romans i els europeus de l'Edat Mija, el tenien en gran estima, pero només per la seua durea, utilisant-lo per a polir i gravar atres pedres. És en el sigle XV quan el diamant es convertix en símbol de la fidelitat conjugal. Especialment capaç de resistir al foc i a l'acer, reunix la força inflexible i invencible, significant l'amor i la llealtat entre un home i una dòna.

Turquesa. Preserva de l'assessinat i de tota mort violenta; conjura el mal d'ull, és talismà per als marins; preserva dels naufragis. Segons la tradició hebrea, la primera mina de turqueses va ser posada en explotació per Isaac, fill d'Abraham, en la muntanya Sinaí i les seues pedres eren molt cobejades pels antics hebreus i els egipcis. A Grècia era usada pels hòmens de major edat ya que se li atribuïen poders preventius contra els assessins i els enverinadors. En l'Edat Mija se li considerava el símbol del valor i grandea d'ànim i es va convertir en el talismà de la Sagrada Orde dels Cavallers d'Orient.

Turqueses.

De color blava opaca i brillantor de cera, emergix com un reconegut amulet en els viages. Es diu que grans viagers com Cristòfol Colon o Basc de Gamma portaven sempre en si una pedra de turquesa. Els àraps la denominaven pedra de la sòrt i en Àsia Central ho consideren un important amulet que simbolisa el valor i l'esperança.

La malaltia del dimoni, que consistia en la por i espant a la foscor, a les tenebres i els malsensomis, es prevenien antigament penjant-se o portant damunt certes pedres que mencionen els Lapidaris, pero que ningú, de moment, ha segut capaç d'identificar. Entre elles estaven les nomenades: reulin, bicedi, pedra que fuig del vi, pedra de la serp, l'escopeteta de la lluna… Lo mateix s'esperava de la pedra de l'oroneta, ficada en una bossa de cuiro de cervo o de jònec lligat en fil de seda roja al coll de l'endimoniat. D'esta inclús nos parlà Guillermo Manier en el seu viage en 1726 i el valencià Jeróni Cortés en 1741, pero en les propietats de neutralisar la set i retindre la sanc.

En una época en que els vestiglos eren no sols fruit de l'imaginació, sino que esta portava a la majoria dels individus a donar-los forma física, creent inclús que podien ser mossegats, fea falta també protegir-se d'ells. Per a açò, es tenia la zayetaniz, que s'engastava en anells, el yelitiz i sevecuz. A totes estes pedres de moment ningú ha pogut posar-los les nomenclatures modernes.

Pedra de la llet. Es tracta d'un jaspi blanquinós, a que Abolays nomena zarocan, Mahomad Aben Quich galathyte i Gaspar de Morales galeatez. Es penjava del coll de les dònes de manera que caiguera sobre el pit per a fer créixer la secreció de llet. També se li atribuïa la virtut d'aumentar la salivació dels chiquets que la portaren.

Pedra de la llet ab un cascavell de plata.

L'àmbar o succí (del llatí succinum) és una pedra preciosa feta de resina vegetal fossilisada provinent principalment de restes de coníferes. El seu nom ve de l'àrap i significa el qui flota en la mar. Segons açò només li correspondria esta denominació a l'àmbar gris, que és una secreció biliar del cachalot. En realitat les fonts migevals també pareixen referir-se al gris i criden àmbar de contes al groc procedent de la fossilisació. El gris es penjava del coll dels chiquets per a poder neutralisar l'efecte del vi i poder-los alimentar en vi. En canvi el groc era valorat més pel seu efecte decoratiu en joyeria.

La pedreta del mal de cap o ull de santa Llúcia, és una secreció calcàrea que forma el caragol marí conegut vulgarment com a orella de mar i astrada rugosa. És una protecció que fan tots els caragols, tant marins com terrestres, pero que en cas de la varietat rugosa és de molt grossor, la qual cosa li conferix un cert aspecte de pedreta plana. Est opèrcul se solia engastar en algunes ocasions en argent, pero lo més corrent era el portar-lo simplement foradat i penjat del coll. Es dia que era efectiu com a protecció de la vista, la migranya i la sordera. En el centre del territori espanyol, se li ha cridat també haba de santa Lucía, tal volta per ser el seu aspecte semblant al d'una fava seca.

Els bezoars o bezars són un aglomerat de material vegetal, animal o textil, retingut en el tracte gastrointestinal i expulsat posteriorment. Es té notícies de la seua utilisació des del sigle III a.C. i la seua estima era tal que formaven part de quasi de tots els guardajoyes reals. Carles V tenia en la seua colecció de Yuste caixes en pedres bezoars. Es creen eficaços contra tot tipo de verins. En els documents que he estudiat, m'apareix en l'inventari dels bens de l'alcalde major d'Elig, Fèlix Montes, i de la seua esposa, Águeda Álvarez, on s'indica “un dije de piedra besual engastada en oro”.

Bezoar. Col-lecció particular.

La pedra del gall, és una pedra de color blanc violat que apareix en l'estòmec de galls i gallines. Era considerada com un amulet i se li atribuïen propietats d'alegrar l'esperit i evitar la tristea. Se'ls posava als jóvens per a alluntar-los de les pors de l’infància.

La pedra de l'àguila, és una agarrofila produïda per l'àguila, ya la nomenada per Sant Albert Magne i que a mijan sigle XVIII, cita inclús el valencià Jeroni Cortés, indicant-nos que té aspecte de castanya i que s'utilisava en els parts lligant-la a la part de dins de les cuixes de la partera.

Pedra del peix corp o de corbina. Es tracta de dos otolitos de color blanc verdós que té el peix teleòsteu nomenat corbina, allojats en l'oït i que li servixen per a mantindre l'equilibri. La seua utilisació es remonta a més de 3.000 anys, apareixent en jaciments d'época prerromana com a ofrena i com a joyes. Gaspar de Morales, en el sigle XVI, fa especial menció de la seua utilisació pels valencians i italians. La majoria solien simplement penjar-los en un cordonet, pero algunes s'engastaven en argent o inclús en or. S'utilisaven per a combatre la nefritis,  el reuma i l’artritis.

Otolitos del peix corp o corbina.

Pedra del raig o del llamp. En realitat la fulgurita, que és la pedra que científicament està relasionada en el raig, no té res a vore en el tema que nos ocupa. La nomenada popularment pedra del llamp, és en realitat una astral de pedra polida d'época prehistòrica que des de temps antics es considera com a amulet protector de la caiguda del raig. Estos amulets eren arreplegats per pastors i llauradors en el camp i solien portar-los sobre si o els colocaven en les cases. Recorde que en una casa de Bocairent vaig trobar una mig amagada en una biga junt en el tir de la chimenera, cosa molt llògica, ya que es tenia la creença que els llamps entraven a les cases per la chimenera

Pedra del raig o del llamp. Collecció Ferrandis-Bermejo.

Pedra de la serp o pedra escorçonera. Actualment se la nomena serpentina, és de la mateixa família que el marbre i l’alabastre. Abolays diu que és de color vert fosc, i nos indica que “la seua virtut és tal, que qui la portara, serà segur de no haver-hi la malaltia del soroll que es fa en el cap”. No obstant sempre s'ha utilisat contra les mossos de les serps, i inclús a mijan sigle XIX, és reivindicada esta virtut per Pablo Storch i Sigués en 1858, en un tractat titulat “El imán de los venenos, o sea, tratado de la piedra escorzonera o serpentina”. 

Coral. En realitat no és una pedra, sino l'esquelet sedimentari de molts pòlips que es constituïxen en colònia. Els seus colors són el roig, blanc, rosa, blau i negre. Els corals no treballats són de color mat, i adquirixen la seua brillantea al ser polits. El coral més valorat és el roig tirant a fosc. Al coral se li han assignat moltes virtuts a lo llarc de l’història. Els egipcis l’utilisaven per a fer màgia amorosa i d'això també parla el Lapidari d'Alfons X. Morales diu que llevava el dolor d'estòmec, espantava les tempestats i protegia la casa dels llamps. També se li assignava l'enfortir la voluntat i la protecció general del portador. És l'amulet més eficaç contra l'enveja i la calúmnia.

En els pobles dominats per l'Imperi Romà, resultava corrent vore penjant del coll d'hòmens i dònes un tros de coral que portava gravat el nom de la deesa de la nit, Hécate. Esta qualitat protectora contra les ombres portava a les mares gregues a colocar chicotets collars de coral als seus fills, a fi que no moriren per accident o malaltia durant les hores de somi. 

En la documentació valenciana estudiada són molts els collars que apareixen de contes de coral redons o mantenint la seua forma original en forma de chicotetes branques. De vegades es combinava en perles, nacre o atzebeja, reforçant així el poder de dos matèries i obtenint a més un efecte de colorit. Tal és el cas d'un inventari de bens alcoyà, en el que apareix, combinant a més en un element devocional “un collar de coral i atzebeja en una image de la Mare de Deu del Pilar chiqueta daurada” .

Aljófar. És sinònim de perla. De sempre se li han atribuït grans propietats. Els perses la consideraven el signe de la lluna i en forts poders màgics. Els musulmans, a l'entrar en el cel, seran complimentats en un collar de perles. Els cavallers migevals solien portar perles en el camp de batalla com a protecció. Durant molt de temps les perles han segut considerades com el regal de boda ideal perque simbolisen la purea i l’inocència. Abolays en el Lapidari, nos diu que és bona per a previndre la melancolia. No cal ni dir-ho el gran consum que se fa en les terres valencianes de l'aljófar en collars i atres joyes.

El nacre o mareperla, és una substància duríssima, blanquinosa i en reflexos irisats; és extret de la closca de moluscs marins, generalment bivalvats o del tipo nautils. El nom de nacre procedix de l'àrap i significa caragol de mar. Del text d'Abolays es desprén que era el mateix que nomena tarmicaz. A l’igual que l'aljófar, se li relaciona en la feminitat i la fecunditat, sent utilisat per les dònes per a propiciar l'embaràs. Lo mateix que en l'aljófar, molts dels collars de les valencianes, estaven fets de contes redones de nacre.

Atres pechines que ben sovint s'han usat com a amulet són les de ciprea o cauris, la forma de les quals recorda l'orgue sexual femení, orige del naiximent, fa que es convertixquen en protectors de l’infància i de la concepció. En realitat, qualsevol pechina simbolisava la fecunditat que nos proporciona l'aigua. Generalment solien portar-se simplement passades per un cordó o cadena per mig d'un foradament previ de la pechina i, en molts casos, engastades en argent. Hi ha constància de la seua utilisació des del paleolític. Com a eixemple dels relacionats en els documents, aportarem un  inventari de bens de Caudet, de l'any 1855, en el que es relaciona “una caracola de mar engarzada en plata”.

Concha de caragol de mar, encastada en un casquet de plata. Madrid. Museu del Trage.

Al marfil, nom que antigament pareix que només designava el del clau de l'elefant, se li assignava les propietats de confortar el cor, conservar el fege i restrenyia les purgacions blanques de les dònes (la gonorrea)

Algunes parts d'animals van ser molt utilisades com a amulets com vorem a continuació.

Per tal de facilitar la dentició dels chiquets, moltes mares penjaven-los del coll potes de fardacho o dents d'animals especialment d'ariçó o de cavall. Ad açò ve un poc això de la vella dita “de lo que es menja, es cria”. És a dir que per a dentar = dents. L'us de dents de cavall com a amulets està documentat des d'época magdaleniana, com es desprén de diversos penjolls d'eixa classe trobats en jaciments arqueològics. Estos amulets tenien un efecte intimidatori en alguns casos, especialment quan es tractava de dents de llop o de porc javalí. Se suponia que cap d'estos animals atacaria a qui portara sobre si una part del dit animal.

La garra de teixó, mamífer nocturn de la família dels mustèlits, era també un amulet molt freqüent per a previndre el mal d'ull en els chiquets i dònes. Se solia portar, com la majoria dels amulets, penjant en una cadeneta i suspensa de la cintura. El número cinc, en este cas les cinc ungles, servien per a trencar els maleficis, així mateix de la pell del teixó s'ha dit que la fetillera que volia fer malament a qui la portava, estava obligada a contar els pèls abans de formular el malefici, en la qual cosa donava temps d'espantar-lo i contrarrestar-lo. En el dot de Francisca Lozano i Antonio Vives, de l'any 1708, llauradors d'Abanilla, apareix “una mano de tejón con conterón de plata”.

Garra de teixó. Collecció Ferrandis-Bermejo.

Parts de la cobertura de l'armadillo, especialment la cua, van ser utilisades com a protecció generalment i concretament contra els enchisos. Llògicament es pensava que l'armadillo tan protegit dins del seu closca, fea extensible eixa protecció a qui ho portara en si o el tinguera en sa casa.

Cua d'armadillo. Col-lecció Ferrandis-Bermejo.

L'ungla de la gran béstia. Félix Palacios, mege de Felip V, nos diu en el sigle XVIII: “traese como amuleto para preservarse de este achaque en sortijas ó un pedazo colgado del cuello ò atado à la muñeca”. Es tractava de l'ungla de l'ant, que es venia en les potecaries per a confecció de fàrmacs i, a trossos, com a amulet.

La mandíbula del cérvol volador (lucanus cervus), s'ha utilisat com a amulet des d’antic i, pràcticament, en tota la península. Es tracta de la mandíbula d'un insecte que en l'actualitat només està present en la part nort peninsular i pràcticament a la vora de la desaparició. El mascle està considerat com un dels insectes més gran d'Europa i posseïx unes robustes mandíbules que tenen l'apariència de les astes d'un cervo en miniatura. S'utilisava contra el mal de queixal i contra les bruixes.

Mandíbula de cérvol volador. Museu Etnografic de Castella-Lleó (Zamora)

Castanya d'índies. Fruit del castany d'índies que s'utilisava per a combatre lo que antigament es coneixia per fòc de Sant Antoni o erisipela, l’usagre (espècie de dermatitis pròpia de chiquets falts d'higiene), els tumors i contra el dolor d'oït dels chiquets També és usada contra el mal d'ull i com a element que atrau la bona sòrt.

Castaya d'Indies. Museu Etnografic de Castella-Lleó (Zamora)

Fins ara hem parlat dels materials, pero passem a descriure cóm es portaven sobre el cos. En primer lloc hem d'advertir al llector, que el portar amulets anava des d'un principi en contra del primer manament, ya que se'ls atribuïx un poder alié al del Deu verdader, per la qual cosa l'església cristiana no era, en principi, partidària d'esta pràctica i, inclús en alguns moments, era perseguida per l’Inquisició. A pesar d'això, totes les classes socials feen us d'amulets i, especialment, per a us infantil.

Podem vore en els retrats dels infants reals i nobles cóm eren retratats en dijeros de cintura o amulets diversos sobreposts directament sobre la roba. Com a eixemple vejam el retrat de l'infant Patricio Blanco, fill d'un escrivà, conservat en Museu del Monasteri de les Benedictines de Sahagún a on s'advertix un dijero de cintura en el que porta una castanya d'índies, garra de teixó, corneta,  campaneta, pedra de la llet, escapulari de la Mare de Deu del Refugi i un atre que no se veu. La veritat és que el món infantil era el més desprotegit i per això les mares no dubtaven en carregar els chiquets en tot tipo d'amulets fins als cinc anys. Els amulets eren portats pels chiquets penjats d'una cinta faixera a la cintura o be cosits directament sobre la roba.

El xiquet Patrici Blanco. Museu Monestir Mares Benedictines de Sahagún (Lleó) , de tres mesos d'edat.

A partir dels cinc o sis anys, els amulets deixaven de ser vists, llevat que en realitat tingueren el tractament de joya, en la qual cosa eren portats a la vista. No obstant lo dit adés, l'iglésia no sols era conscient de la seua utilisació, sino que no dubtava en posar-li’ls en algunes ocasions a les pròpies imàgens, com és el cas de la nostra Mare de Deu dels Desamparats o del propi Jesuset. Per descontat en estos casos, prèviament havien format part de la joyeria popular i després oferits per donants a les imàgens.

Mare de Deu dels Desamparats. Pintada per Tomás Yepes. Descalzas Reales de Madrid.

Detall d'un cuadre anonim, que representa a la Mare de Deu dels Desemparats. Col-lecció de la Societat Arqueologica Lul-liana de Mallorca. Entre les joies, es poden apreciar dos manetes, dos branqus de coral i un clau probablement de porc senglar.

Entre els amulets més representatius i més estesos per tot el territori espanyol, tenim la figa i la branca de coral, abdós destinats especialment a combatre el mal de la fascinació o mal d'ull.

Maneta de fusta engarsada en plata. Colecció Ferrandis-Bermejo.

L'amulet del puny tancat mostrant el dit polze per entre el dit índex i el cordial, fent la manus fica o figa, ha segut des de temps antics la prevenció contra l'encantament o embruixament, cridat mal d'ull, contra l'enveja i els zels i per a protegir-se d'algunes malalties. La figa apareix en Egipte ya en el tercer mileni a.C. i en la península està àmpliament documentada. En el tesor dels Villaricos es varen trobar gran quantitat d'elles.

Per a la seua construcció s'utilisava la majoria de les vegades l'atzebeja, el coral, el vidre de roca i determinades fustes que ya tenien, de per si, estes virtuts. Com ya hem dit en anterioritat, el mal havia que véncer-lo en les seues mateixes armes. És a dir, el mal de la mirada, havia que contrarrestar-lo en la vista, en la qual cosa resultava apropiat utilisar qualsevol cosa que distraguera la mirada maliciosa i, per a açò, eren apropiats els colors rojos, negres o en reflexos.

En la documentació estudiada per mi, apareixen figues diverses vegades, com és un inventari d'Alcoy de l'any 1668, en el que es reflectix “una maneta o figa de fusta, vella i en sa guarnició d’argent”. En Valéncia se li cridava maneta.

La branca de coral, és l'atre amulet més utilisat contra el mal d'ull, i consistia en una branqueta de coral en la seua forma natural, polida i engastada en un casquet d'or o d’argent. També en la documentació la trobem en l'inventari dels bens de Josep Manares, llaurador de Taverna (Tavernes de la Valldigna) l'any 1681, on es menciona “una branca de coral en sa guarnició i cadeneta d’argent”.

L'home, des del principi dels temps, ha utilisat les joyes com a cosa ornamental, pero en elles sempre s'ha manifestat el símbol del poder i de les creences soci culturals. La joya està plena d'intencions,  de mensages que es transmeten i fan part del sentir i de la cultura dels pobles.

Des d'este principi les joyes no són només adorns, sino també amulets posseïdors de poders o dons que beneficiaven als que els porten. Estos poders són creences populars que es mantenen com a part de la seua cultura.

Una de les formes més antigues de joya/amulet és l'anell. En totes les troballes arqueològiques s'han trobat anells representant planetes, deïtats o inscripcions de protecció. Des de temps molt antics, s'han gravat els seus noms o símbols en els anells. Encara en els nostres dies conservem la tradició de gravar en noms i data els anells de boda que enfront de l'altar s'intercanvíen els contraents com a mostra d'entrega mútua. En els anells s'engastava generalment alguna pedra, pechina, òs o un atre element que posseïa determinades propietats apotropaiques.

El collar ha tingut des dels seus inicis un sentit màgic; ya des de la més remota antiguetat el lluïen reis i sacerdots com a símbol de poder. En totes les cultures el collar en forma de pectoral, és a dir, que penjara fins a l'altura del cor, on se suponia que s'allojava l'ànima i d'on brollaven els sentiments, era la protecció, envoltori i refugi de l'ànima.

En l'actualitat el collar ha quedat relegat especialment a us femení, pero no ha deixat de tindre el seu sentit protector, ya que contínua fent-se en els mateixos materials, o inclús en algunes ocasions, com a complement s'afig algun amulet concret. Com podem vore en l’inventari dels bens de Francés Silvestre, llaurador de Quart dels Valls, apareix combinat en un objecte devocional: ”un collar de coral i atzebeja en una image de la Mare de Deu del Pilar chiqueta daurada”.

Les arracades o pendents, també tenien el seu simbolisme que, essencialment, s'ha conservat en la joyeria tradicional; en el cas de les valencianes resulta curiós que, fins a l'actualitat, s'ha conservat un model de pendent que encara porten les dònes del Villar i que inclús recorden algunes dònes de l'Horta. Em referixc a les gallegues. D'este tipo de pendent ya es va trobar un eixemplar en el jaciment de la l'Alcúdia d'Elig de les mateixes característiques que els veem en el Villar. En la documentació consultada nos apareixen molt sovint. Com a eixemple pose el cas del dot la llauradora de Manises Teresa Alcàsser, en 1724, on es relacionen “unes galleguetes d'or esmaltades”.

Arracada del tresoret de l'Alcudia d' Elx. Catalogada com del segle VI. Museu de  l'Alcudia d' Elx.

Este tipo de pendents, està relacionat en les creixents llunars que, segons la creença popular que s'ha mantingut des de la prehistòria, la lluna derrama fertilitat i ventura en la seua fase creixent, considerant-se símbol de feminitat i fertilitat. Així mateix, també es considera protecció contra la llum nocturna de la lluna que es considerava tenia efectes nefasts sobre els chiquets.

Els tintinàbuls, són tota una família d'amulet/sonalla d'us infantil. En este grup hem de considerar les sirenes, lleonets, campanetes, cascavells, cornetes i estrenes. Estes últimes les excloem ya que, encara que són de les mateixes característiques, és un amulet cristià que hauria que considerar-lo com a medalla. Ya des d'época romana, s'utilisaven este tipo de proteccions, basades en la creença que el so de les campanetes i chiulets, espantaven als dimonis i sers malignes.

Solen anar penjant d'una cadena curta que es bifurca en dos o tres ramals que se subjecten quasi als extrems de la sonalla. Generalment a la part inferior porten penjant cinc cascavells o campanetes.

La sirena, és un amulet a manera de tintinàbul o sonalla, derivat directament dels penjants o brincos manieristes en esta representació, en la simple substitució de les perles pendents per cascavells o per campanetes. Es tracta de la representació fantàstica de l'híbrit de dòna i peix. Ya des d'época romana, es venia relacionant la sirena, concretament a Escila, filla de Forcis i Hécate, que era la que tenia esta forma, ya que les sirenes en realitat eren un híbrit alat de dòna i au. La sirena era relacionada en les influències negatives, l'engany i l’encantament, per això dònes i chiquets acostumaven a portar-les precisament com a protecció. En la documentació estudiada veem descrites les seues característiques, com en el cas de l'inventari dels bens de Joseph Manares, veí de Taverna (Tavernes de la Valldigna), en 1681, en el que apareix “una sirena en zinc cascavells d’argent sobredaurat”

Sirena de plata. Li falten tres cascavells. Col·lecció particular.

De les mateixes característiques són els lleonets, substituint-se la figura de la sirena per un lleó, que simbolisa el valor, la valentia, la força i la vitalitat. En la documentació apareix en l'inventari de l'advocat de Caudet Joseph Garrido, en 1784: “Un leoncico, campanilla y medalla de plata”, que formaven un conjunt i que segurament se subjectarien en una cinta a la cintura.

Lleonet amb la seua cadena i cinc cascavells de plata. Madrid. Museu del Trage.

Cornetes o chiulets. Són de forma semblants a les sirenes i lleonets. En este cas el sò tenia que ser produït pel propi portador o, tal vegada, s'esperava que el propi objecte fora intimidatori.

La campaneta, consistia en una simple campaneta penjant d'una cadena. Era un dels artículs més empleats per ad este fi i, de fet, és el que majorment veem reflectit en la pintura infantil dels sigles XVII i XVIII. En la documentació estudiada la veem relacionada molt sovint i entre capes socials de qualsevol tipo. A manera d'eixemple, el del dot d'uns llauradors de Meliana, en 1810, en el que apareix “una campanilla de plata con su cadena”.

Campaneta, segle XVII. Col-lecció Ferrandis-Bermejo.

Per a finalisar, tenim el memento mori o vanitas. En realitat es tracta més be d'un recordatori de l’inevitabilitat de la mort i d'un protector contra ella; per este motiu, era empleat per les persones majors, que solien portar-lo penjat sobre si mateix o del rosari; així, puix, era la culminació de l'etapa de la vida. La seua missió era recordar que, d'acort en els nostres actes, seriem jujats quan nos sobrevinguera la mort, per la qual cosa intentava alluntar-la i estar preparats per a quan arribara. El cos es descompon, pero l'ànima és immortal. La seua utilisació estava més vinculada a persones en un cert poder.

Memento mori. Ibori. Se pot apreciar la cara i la calavera. Col-lecció Ferrandis-Bermejo.

El seu orige és d'época romana per lo que fa al concepte, encara que provablement degué agafar forma durant el Renaiximent. Generalment consistia en un cràneu o calavera realisada en algun mineral o en marfil.

A manera de conclusió, podem dir que els amulets han segut una constant en totes les cultures i inclús en l'actualitat molta gent creu en ells i continua utilisant-los. Com est artícul se'm va plantejar en l’idea de mostrar la seua utilisació com un complement d'indumentària, he de dir que, encara que ya ha quedat clar, que s'utilisaven, en la majoria dels casos, en l'àmbit infantil, que era el que es considerava més desprotegit.

Entre els adults es manifestava escassament i, en cas de portar-se, se fea sense ostentació i de manera que, en la majoria de les ocasions, es portava ocult, ya que, com hem indicat anteriorment, no estava ben vist per considerar que era esperar una protecció diferent de Crist i de les creences cristianes. Per la seua banda l'església catòlica ya havia assimilat a cada apòstol en una pedra, en l’intenció de cristianisar l'idolatria, és a dir el cult a les pedres. Els amulets van ser substituïts per artículs devocionals, especialment medalles, agnusdeis i reliquiaris als que se'ls donava el mateix sentit apotropaic. Així, puix, a cada sant se li atribuïa un efecte protector que, normalment, i especialment els màrtirs, estava vinculat al seu martiri.

En l’indumentària tradicional els amulets són poc representatius i quasi només es conserven en algunes collaradas maragatas de dubtosa autenticitat i sempre en conjunció en elements devocionals que són els majoritaris en la seua confecció. En el cas de l’indumentària tradicional valenciana, vestida en l'actualitat, només seria correcte portar alguna maneta o alguna branca de coral engastades en argent.

Aportación al conocimiento de un tejido olvidado: el aceituní.

Con la intención de retomar las publicaciones en este blog, he decidido ir incorporando algunos artículos que en realidad son borradores de lo que con posterioridad irá apareciendo en el blog del Diccionario de Indumentaria.

También: azeytuní, zeytoní, zaytoní, aceytuní, açeytuní, azeituní, azeytuní, azeytuný; azaytuní, acetuní, azetuní; zeytuní, seytuní, zetuní, setuní, zeitín.

En valenciano: çeytoní, atzeytoní, atzeytuní.

Del árabe azituni, procedente de Tseu-tung, Zayto, Zayton o Zaytum, antigua ciudad de China, que hoy se llama Tsiuan-chu-fu o Tsuan-cheufu. Era una tela rica de seda labrada que se traía de Oriente y de gran renombre durante la Edad Media.

La RAE, no recoge la entrada hasta1817 y lo hace erróneamente, ya que dice: Lo que tiene color de aceituna, también aceituní. La coincidencia fonética con aceitunado (color), hizo que ya llevaba bastante tiempo sin uso, se le confundiera por ignorancia con dicho color. Esta confusión se inicio muy tempranamente, ya que lo hacen: Oudin en 1607; Vittori en 1609, Covarrubias en 1611, Minsheu en 1617 y Stevens en 1726.

Dentro de toda esta confusión en diccionarios y glosarios, Leopoldo de Eguilaz y Yanguas en1886, publica su Glosario etimológico de las palabras españolas. castellanas, catalanas, gallegas, mallorquinas, portuguesas, valencianas y vascongadas de origen oriental (árabe, hebreo, malayo, persa y turco), en el que si que tiene claro que se trata de un tejido y además sus características: Conocido el origen del vocablo aceituní , ni ha de tomarse como denominación de una vestidura, según quiere la Academia, ni en significación de color de aceituna, sino en la de una estofa de terciopelo de seda o de raso de diversos colores, con la cual se hacían toda suerte de vestiduras.

Curiosamente el valenciano Joaquín Martí Gadea, probablemente por influencia de Eguilaz, con el que mantenía una buena relación, si que registra el término como nombre de una tela, aunque eso si, la limita a un raso de seda: Çeytoni, satén, rico paño de seda de varios colores.

Como vemos tanto Eguilaz, como Martí Gadea, ven la posibilidad de que el aceituni sea un raso, pero en ninguno de los documentos que he estudiado aparece como tal. Siempre aparece como un terciopelo. 1546. Inventario de  García de Vera, escribano. Trans Anastasio Rojo Vega: Un sayuelo de terçiopelo azeituni. 1546. Testamento e inventario de Juan de Monteser, contador de S.M. Trans Anastasio Rojo Vega: Mando a la yglesia de nuestra señora santa maria la sagrada donde me mando sepultar la casulla con que se dize misa en mi casa ques de terçiopelo negro azeituni con çanefa de brocado cortado con todo el aparejo que tiene para dezir misa. En algún caso como pelo, como aparece en la Historia genealógica de la Casa de Lara: justificada con instrumentos y escritores de inviolable fe (1696), escrita por Luis de Salazar y Castro: Otra casulla negra de acetuní pelo, con una cenefa de brocado, que dio la Señora Doña Juana Manrique.

Otra característica era que el terciopelo podía hacer muestras o labores, como nos indican los documentos de a continuación. 1545. Inventario de bienes muebles del cardenal Tavera. Trans Anastasio Rojo Vega: Un ornamento de raso morado que tiene frontal y frontaleras el frontal de raso morado y de azeituni morado de labores con una cruz en medio de tela de oro y las frontaleras del mismo azeituni morado con unas veneras y cruzes de tela de oro  bordadas y una casulla de rraso morado con la çenefa de terçiopelo morado. Libro de las cosas que estaban en el Thesoro de los Alcázares de Segovia en poder de Rodrigo de Tordesillas. Hísole Gaspar de Grieto por mandado de la rreyna Catholica el mes de noviembre del año pasado de 1503 años. Transcripción de Margarita Cantera Montenegro. El dia15 septiembre de 1465, se entrega a la iglesia de Santa Maria la Mayor de Segovia entre otros tejidos: Diez varas de seda aceituni de labores verde. Diez varas de seda aceituní azul. Veintiséis varas de seda aceituní prieta de labores. Catorce varas y media de seda aceituni de labores azul. Trece vara y tercia de seda aceituni pardillo de labores. Trece varas y media de otra seda aceituní prieta de labores. Cinco varas de seda aceituní pardillo. Dos varas de seda aceituní morado. Tres varas de seda aceituni morado de labores.

Por supuesto el hecho de llevar labores, propiciaba que los alfayates tuviesen que tener cierta pericia a la hora de cortar las ropas, y de esto nos informan las Ordenanzas Sevillanas de 1527: Mandamos que las ropas ... de brocados o de sedas damascos azeytuníes o chamelotes o terciopelos ... que vayan las labores arriba cortadas y concertadas.

Sobre estas muestras o labores, tengo que decir, que en algunos casos se citan como villotados o vellutado. De este vocablo por el momento no tengo muy claro su significado, pero todo me hace pensar en dos posibilidades. Primero que signifique anillado, es decir que derivaría de vellón, tratándose pues de un terciopelo al que no se le ha cortado el pelo de la anilla. La segunda posibilidad, es  que se tratase de un terciopelo velludo en ambas superficies, y que son entonces de dos derechos, y asimismo de dos colores opuestos, el uno de un lado y del otro, concibiéndose que esto puede suceder fácilmente, puesto que como el color depende del pelo, cada urdimbre que lo produce puede presentar un color diferente.

Hacen referencia de esta característica de vellutado los textos de las Coronaciones de los Serenissimos Reyes de Aragón, escritas por Jerónimo de Blancas y Tomás, hacia 1585: A los unos dio paños aceytunís villotados muy ricos con oro, e otros aceytunís sin oro, e a otros damascos. Y en Juan de Pineda (1513-1593) y Pedro Rodríguez de Lena, recopiladores del Paso honroso de Suero de Quiñones. Suero de Quiñones salió en un caballo fuerte con paramentos azules, bordados de la devisa y fierro de su famosa empresa, y encima de cada devisa estaban bordadas unas letras que decían: “Il faut deliberer”. Y él llevaba vestido un falsopeto de aceituní vellud vellutado, verde brocado: sus calzas eran de grana, italianas, y una caperuza alta de grana, con espuelas de rodete, italianas, ricas doradas, en la una mano una espada de armas, desnuda dorada. Estas obras son las ultimas que conozco que citan el terciopelo aceituní. Además, se trata de obras de recopilación de hechos anteriores y se escribieron en una época, en que el tejido, probablemente ya no estaba en uso.

Las labores podían se brocadas, de esto nos informan los siguientes textos. El Marqués de Santillana (1398-1458), en un decir narrativo de Triunphete de amor, nos describe a unos pajes: Vestían de azeytuní cotas bastardas, bien fechas, de muy fino carmesí raso, las mangas estrechas. Y en uno de sus Cantares: sus ropas bien asentadas, de azeytuni quartonadas, de filo de oro brocado. La Crónica del serenissimo rey don Juan el segundo deste nombre, de Hernán Pérez de Guzmán, describe la entrada del infante: El infante entró en Sevilla encima de un cavallo castaño muy grande muy hermoso, a la brida, armado de cota, braçales, vestido de un azeytuní brocado de oro.

Hay un documento que provoca un poco de desconcierto, ya que habla de zarzahan aceituní, pero pienso que debe de tratarse de un simple error de escritura, ya que en principio no tienen ningún parecido estos dos tejidos, pues el zarzahan es un tafetán listado de colores. 1543. Inventario de  don Juan Manuel, del consejo de estado,  caballero del toison, señor de Belmonte y de Cevico de la Torre: una casulla de aceituni verde  con unas cortaduras de damasco blanco y un frontal de çarçahan aceituni negro. Seguramente el escribano olvido colocar una e entre los dos tejidos.

Al parecer el tejido, en un principio era importado de Catay, nombre que recibía durante la época una buena parte de la actual China y que como hemos visto es la que le da el nombre, de ello nos da referencias una de las obras que mas mencionan este tejido, es La embajada a Tamorlán, que en las versiones posteriores se llamó Historia del gran Tamorlan, e itinerario y narración del viage, y relación ... Escrito por Ruy González de Clavijo. En la versión de 1582, se utiliza el termino zeytuni, en cambio en la de 1782 (300 años después), se utiliza el de setuni. En una ocasión se utiliza el de sutimí, que pienso que se trata de en simple error de la impresión. Veamos a continuación citas de la mencionada obra:

E el Señor tenia vestidos unos paños de sutimi azul con unas brosladuras de oro, é en la cabeza tenia un sombrero alto, é en él cosas de alxofar, é piedras, é encima del sombrero tenia un castillejo de oro en el bubalax, é del castillejo descendían dos trenzas de cabellos….

E otrosí, esta ciudad es muy abastada de muchas mercadurías que á ella vienen de otras partes la de Ruxia é de Tartaria van cueros é lienzos, é del Catay paños de seda que son los mejores que en aquella partida se facen señaladamente, los setunis que dicen que son los mejores del mundo, é son los mejores los que son sin labores.

Los embajadores las cosas que tenían que las querían ver é en tal son y con tal soberbia lo decían que se lo ovieron de dar é desque lo tovieron ante si tomaronles ciertos paños de setunis é camocanes del Catay, é una ropa de escarlata, é otras cosas, é dixeron que el Señor mandaba tomar aquello por quanto lo avia en aquella tierra tan bueno pero se lo mandaría pagar, é como esto ovieron fecho cabalgaron é fueronse.

E luego junto con esta dicha cerca estaba otra que era de un paño de setuni blanco sin labores, otrosí con su portada é ventanas según esta otra, é dentro en ella avia tiendas de muchas maneras, é estas dos cercas avian puertas que se pasaban la una á la otra.

Mas tarde comenzaron a imitarse en muchos lugares, entre ellos el principal fue la ciudad de Florencia. En España su producción parece que se centró en Toledo, donde el Arte Mayor de la Seda de dicha ciudad solicitó y obtuvo la aprobación y confirmación de sus ordenanzas en 1533 por Carlos I, en las cuales se indica que el aspirante debía ser examinado del arte sabiendo hacer los siguientes tejidos: brocado altibajo, aceituní, terciopelo doble, terciopelo sencillo, damasco, raso, tafetán, sarga y fusseda. Posteriormente, las ordenanzas de 1552, establecen que Los terciopelos doblados azeytunýes, en peyne de veynte y una ligaduras.

Con la segunda mitad del siglo XVI, el tejido pierde el calificativo de aceituní y seguramente es uno de los terciopelos anillados o de dos caras que han continuado produciéndose hasta la actualidad.

Una obra que cita muy a menudo el aceituní, el anónimo en 1513, seguramente valenciano y que gira alrededor del personaje valenciano Flamiano, titulada Question de amor.

Vino el señor Alarcos de Reyner cô un sayo de raso amarillo y azeytuni morado con unas tiras de tres en tres de la una seda en la otra puestas a escaques por los girones, un capuz morado forrado de raso amarillo con una letra que dezia.…

Salió Esclaviano de la Torre a la gineta con una marlota nesgada de raso leonado y  azeytuni negro; una capa leonada toda guarnecida de muchos lazos moriscos de oro y de grana; con vn rico jaez delas colores, con una letra bordada en torno de la marlota y del capuz….

Don Geronimo Lloriz llevo quatro cavallos de su persona; uno con unas cubiertas dazero; otro con sobrecubiertas y sayo de azeytuni negro y de brocado hecho a puntas….

Sacó Flamiano una ropa de azeytuni carmesi forrada en damasco encarnado con unas laxas muy anchas de raso blanco sobrel azeytuni, cubiertas de cuentas de oro esmaltadas de las que se ponen por señales en los rosarios.…

Fermines de Mesano fecho a escaques de azeytuní leonado y raso blanco con una P, cortada del terciopelo leonado en cada scaque blancoy una F de raso blâcoen el leonado….

Pedro Tafur. (1410-1487), en su obra las Andanças é viajes de Pero Tafur por diversas partes del mundo, utiliza el termino açitimí: Me dio el Soldán una ropa ...la qual era de açitimi verde o colorado, labrada de oro.

Centrándonos en el tejido, el primer documento que conozco que lo mencione, es el testamento de don Alonso Martínez de Olivera de 1302: Mando que den al dicho Juan de Silvera un caballo de los míos y la mi uca de azeituní argentada. Seguramente el nombre del beneficiado, está mal transcrito, ya que en otra parte del documento dice Silva en lugar de Silvera.

Se trata pues de un tejido de gran calidad y de mucho aprecio en su época. En toda la documentación estudiada, podemos ver que era utilizado por personas de posición, en sus vestidos, en paramentos de cama, ornamentos litúrgicos y en guarniciones de caballerías.

Del proceso de divorcio  de D. Fabrique de Castro, Conde de Trastámara y de Lemos y Duque de Arjona con Doña Aldonza de Mendoza, he extraído un fragmento que narra un pasaje del almirante D. Alonso Enríquez y de su mujer doña Juana de Mendoza, donde la duquesa comenta que el azeytuní no es tela apropiada a la gente baja:

Pero en el camino aun había tenido que sufrir la infeliz señora otro disgusto. En Moraleja de los Panaderos, su camarera Mencía de Medrano perdió una bolsa llena de doblas. Encontróla un mozo de espuelas del Duque, y quitósela Juan de Perea, que empezó á gastarse el dinero. Dos días después el Duque dijo á la Duquesa: «¿Sabes cómo ha fecho Dios merced á Juan de Perea que no tenía qué gastar? Falló un mozo una bolsa de aceituní, y como no le había dado dineros, gástase de ellos.»

Entonces la Duquesa mandó á Juan Fernández de Roa á decir al Perea que bien sabía que en las aldeas no andaban bolsas de aceituní por casas de labradores, y que de allí no partiría hasta recobrarla.

En definitiva, fue utilizado para múltiples usos, pero siempre como una tela lujosa.

En un documento incorporado al legajo 402, del Archivo Real de Simancas, que hace referencia a donaciones de paños a moros y algunos cristianos granadinos, con motivo de la conquista de Granada, vemos que es un tejido que aparece con mucha frecuencia. Las donaciones reales de artículos textiles, se producían constantemente, en las Cuentas de Gonzalo de Baeza, se relacionan miles de donaciones. De alguna manera simbolizan el agradecimiento de los reyes al beneficiario, por algún servicio prestado a la corona, sin que por ese resultase humillante para el beneficiado. Veamos a continuación solo las que hacen referencia al tejido que estamos comentando. Todas ellas se pagaron a los mercaderes que las suministraron: Diego de la Fuente y Alonso de la Torre entre 1490 y 1492:

Para la muger del cabdillo de Baça, diez varas de aceituní morado y diez varas de aceituní verde a 1350 mrs la vara.

AYuça Barbax: ocho varas de aceituní verde a 1350 mrs la vara.

A la muger del alguacil Audiledin: ocho varas de aceituni morado y ocho varas de aceituní verde a 1350 mrs la vara.

Al alguacil de Purchena, seys varas de azeytuní verde a 1.350 mrs

En Jahen para Alnayar y su hijo y su sobrino, dieciocho varas de zeytuní morado de Florençia y siete varas e media de zeytuní verde de Florencia, a 1.350 mrs la vara.

Para Vanegas, seys varas de zeytuní morado de Florencia, a 1.350 mrs la vara.

A Adulazis y al Çaragoçí, que truxeron el presente del cabdillo de Guadix, doze varas  de aceituní verde de Florencia y dos varas e media de zeytuní morado de Florencia, a 1.350 mrs la vara.

A Mahomad Alcahal del caudillo de Guadix, dos varas e media de zeytuní verde, a 1.350 mrs la vara.

A Adargame, çinco de zeytuní verde de Florencia, a 1.350 mrs la vara.

A Muçey y el Valençí, a Artaman, Abenomar y Alocaybo para sus mujeres, quinze varas de aceituní verde de Florencia, a 1.350 mrs la vara.

A Alí Gibor, tres varas de aceituní verde de Florencia, a 1.350 mrs la vara.

En Écija, a Yuça Barjus, ocho varas de aceituní morado de Florencia, a 1.350 mrs la vara.

A los infantes diez varas de aceituní morado de Florencia, para dos aljubas, a 1.350 mrs la vara.

Yuça de Mora, ocho varas de aceituní morado y verde de Florencia, a 1.350 mrs la vara.

Al caudillo de Baza, diez varas de zeytuní azul de Florencia, a 1.350 mrs la vara.

A Aben Comija, seys varas e terçia de zeytuní carmesí, para un sayo, a 3.000 mrs la vara y dos varas de zeytuní verde de Florencia, para un jubón, a 1.350 mrs la vara.

A Hamete Almaçof, embajador de Alí Barrax, seys varas e terçia de zeytuní verde a 1.350 mrs la vara y dos varas e una quarta de zeytuní morado, para jubón, al mismo precio.

A Bençalema, moro que era mayordomo del rey que fue de Granada, nueve varas de azeytuni morado, para sayo y jubón, a 1.300 mrs la vara.

A Baeça, seys azeytuní morado de Florencia, a 1.350 mrs la vara y quatro de zeytuní carmesí, a 2.800 mrs la vara.

Al alcaide de Baça, dos varas e media azeytuní verde, a 1.350 mrs la vara.

A su hijo del cabdillo, dos varas de azeytuni verde, a 1.350 mrs la vara.

Se dieron al ynfante moro y a Martín de Alarcón en su nombre las cosas syguientes para su vestuario: Dos varas e quarta de azeytuní carmesí, para media marlota; dos varas e quarta de azeytuní blanco de Florencia, para otra media marlota a 1.350 mrs la vara.

A Xica Abrahen, dos varas e media de azeytuni verde, para un jubón y seys varas e media de azeytuni colorado, a 1.350 mrs la vara., para un sayo

A Vanegas, ayo del dicho ynfante, quatro varas de azeytuni colorado, para media aljuba y otras quatro varas de azeytuni verde, para otra media aljuba a 1.350 mrs la vara.

Para enviar al rey moro, diez e nueve varas de azeytuni carmesí, a 2.800 mrs la vara.

De estas donaciones, podemos sacar algunas conclusiones: Primeramente que la procedencia del aceituní, era invariablemente en todos los casos en que se especifica de Florencia. Segundo, que el precio era en todos los colores de 1350 maravedis por vara, excepto cuando era de color carmesí, que sobrepasaba el doble, ya que era a 2800 o 3000 mrs. Y finalmente, que para un jubón o media marlota de la época, podían entrar en la confección entre dos varas y dos varas y media; para una media aljuba cuatro varas y para una entera cinco; para un sayo seis varas y media.

Como no hemos relacionado las donaciones de otros tejidos y para poder establecer una relación del valor del aceituní, comparándolo con otros tejidos, diremos que los rasos y los damascos de colores normales oscilaban entre 500 y 700 mrs y los rasos carmesí 1400 mrs; las granas de seda entre 1200 y 1800; Los terciopelos de colores excepto el carmesí, entre 800 y 1100 mrs y el carmesí entre 2700 y 2900 mrs; los brocados de raso entre 5300 y 5800 Mars; los brocados de pelo 11000 mrs. Así pues, se trata de un tejido valorado al mismo precio que los terciopelos más caros.

En dotes de moriscos granadinos transcritos por Melle Florence Lecerf, se cita a menudo esta tela y podemos ver que con utilidades muy diversas:

Monachil, Granada. Dote y arras de Juan Jiménez el Catin y María Venegas, mercader de paños. A de P. G. P 120, Fol. 377r-381v. 1561. Dos colchas de seda la una de terciopelo carmesí azeytuni con las cercaduras de tafetán dorado e la otra de zarzahan (sic), la faz con las cercaduras de tafetán verde, en quarenta e cinco ducados. Otra marlota de terciopelo carmesí e azul azeytuni con su cayrel de oro y botones de aljófar por la delantera y con labor de aljófar en las boca mangas, nuevas, en cinquenta ducados.

Granada. Dote y arras de Miguel López el Feri y Maria Raguia. Mercader. A de  P. G. P nº 131, Fol. 157r-164r. 1563. Una marlota de seda damasco negro e un par de mangas de terciopelo carmesí azeytuni, algo usadas, y la marlota con sus botones de aljófar, en diez ducados. Otras siete varas de terciopelo azeytuni carmesí e verde con que se hizo una marlota, en veynte e seys ducados. Otras siete varas de terciopelo carmesí azeytuni con que se hizo un pelote, en veynte e seys ducados.

Granada. Dote y arras de Alonso García Hemández e Isabel de Guzmán, labrador. A de P.G. P nº 240, Fol. 155r-161r. 1582. Quatro coxines los dos de terciopelo carmesí azeytuni e los otros dos con las caras de almohadas moriscas cerradas de labor de colores la una cara, nuebas, en veynte ducados.

Lo mismo ocurre en el inventario de doña Juana de Castilla (la Loca), transcrito por don José Ferrandis.

Dos paños, cada uno de siete piernas de azeituni verde e damasco blanco son los dichos dos paños con el dosel del oratorio susodicho e con el frontal tiene el dicho dosel e delante altar e paños aquinet.

Un pedaço de ropa que tiene dos quartos traseros que pareçe que fue de capilla de yglesia de azeituni negro tiene por el ruedo tres varas escasas.

Otra servillera forrada de brocado azeituni azul viejo roto e con un collar dello mismo en dos pieças.

Quatro almohadas de azeituni morado viejas cada una cayrelada de grana morada con borlas dello mismo e las unas no tienen borlas cada una dentro una funda de lienço blanco.

Otras dos almohadas de azeituni azul cayreladas de seda azul llenas de lana viejas.

Otra vandera pequeña de azeytuni verde viejo con unas flocaduras azules.

Un jubón grande de brocado negro pelo que tiene la mitad de la falda de hustan negro viejo roto con el collar de azeituni negro.

Otro tal carniel de azeituny azul de dos bolsas con una guarnición de latón.

Una silla desguarnecida de madera forrada en azeituni verde vieja rota de asentar.

un libro de Romance de papel que son las eneidas del Virgilio glosado un pedazo de don enrrique de Villena con unas coberturas de tabla guarnecidas en carmesí azeituni de pelo con unas flocaduras alderredor de oro e seda verde bordadas en la una parte las armas de diego arias con unos texillos verdes de cobre dorado.

... otro libro que era luzero de la vida xpiana en papel y de molde las cubiertas de azeytuni verde aforrado de çetí carmesí cayrelado de oro.

El covertor de esta cama, tenia mas la dicha cama un cobertor de azeituni carmesí de seis piernas cada una de quatro baras e media escasas sin una orla que tenia en la delantera y pies del dicho terciopelo verde altibaxo de una quarta de ancho escasa de una pulgada todas las pieças desta cama aforradas en leonado e negro tenia mas la dicha cama dos corredizas de tornasol colorado y verde de quatro piernas e cada pierna de quatro baras e media de largo con sus presillas de latón.

... otras tres cortinas de tornasol carmesí cada una de dos piernas é quarto de otra de dos baras e tercia de largo escasas las quales según dixo el dicho camarero heran aforro de otras cortinas de azeytuni carmesí.

... otro doser de alti baxo carmesí de tres piernas cada una de çinco baras e quarta en largo y las goteras de lo mismo a dos hazes todas ellas con sus flocaduras de latón e seda y tenia el dicho doser sus apañaduras de azeytuni verde todo alrrededor de una quarta de ancho y estava aforrado en bucaran colorado.

... otro sitial de azeytuni carmesí de tres piernas cada una de tres baras en largo y tenia unas apañaduras alrrededor de brocado rraso negro de anchor de un palmo y estava aforrado en lienço negro.

... doze almuadas de estrado la una haz de azeytuni carmesí e la otra de azeytuni azul con sus borlas e botones de oro e grana e azul cayreladas del mismo oro y sedas del anchor de la seda de bara escasa de largo.

... dos almoadas de sitial de azeytuni carmesí de bara en largo que tenían anbas tres borlas.

En la carta de dote, otorgada por Alonso Sánchez de Cepeda (padre de santa Teresa) á favor de su primera mujer Doña Catalina del Peso en 1507, aparecen:

Un sayuelo de azeytuni, y a las barras un poco de tafetán amarillo, guarnecido del cuerpo de buen colorado.

Un encosecillo de azeytuni negro, guarnecido en un caracolado.

Un mongil de azeytuni negro.

Una saya con sus cuerpos de aceituny negro y guarnecido en raso colorado, y en las mangas vuelto en lo mismo.

Un paletoque mío, sin mangas, de aceytuni negro.

Unas mangas de carmesí aceytuni, de sayo, mías, nuevas

Otras mangas de aceytuni negras.

Memorial de los bienes que fueron del ilustrísimo señor don Joan de Aragón, arçobispo de Çaragoça, que fueron fallados en la guardarropa de las casas archiepiscopales. Prot.  del año 1521. A H P de Zaragoza. Transcrito por Juan Moles.

Ítem fasta tres baras de azeytuni morado.

Hun dosell de azeytuní carmesí con franjas de seda de grana con su çielo de lo mesmo.

Otros paramentos de la mesma cama de azeytuní negro y raso negro sobrecielo, quatro cortinas de lo mesmo forradas en tafetán.

En la Visita del abad fray Alonso de Santoyo a la capilla de la Cruz de Santa Maria de Najera en el año 1514. A.H.N.-Clero- L 5892. Transcrito por Margarita Cantera Montenegro.

Una casulla de terciopelo aceituní bordeada de follaje de oro con su buena cenefa; una casulla medio de brocado y medio de terciopelo aceituní; una casulla de aceituní bordada; una casulla de aceituní violada con cenefa de brocado; un alba bordada, con su estola, manipulo y cinta, con su amito, la estola y manipulo de aceituni de pelo; casulla, estola y manipulo, colorada con su cenefa de aceituní violado.

Pedro Hernández de Villaumbrales (s XVI)

Peregrinación de la vida del hombre.

La más antigua dueña vestía ropas negras. Sobre su tocada cabeça tenía una corona de palma. En la derecha mano un cuchillo y en la siniestra una ciudad, con una letra por ella que así decía: Con correción y castigo moderado se gobierna gran poblado. La otra honesta dueña vestía paños aceitunís aforrados en raso carmesí. Su cabeça rodeaba una corona de laurel. En sus manos tenía un libro con un dicho que en esta forma decía: Las villas y las ciudades con gobierno rige la ley del cuaderno.

Todo lo que pedís y más os diré yo. A mí llaman la Razón Natural. A este anciano que está a mi diestra mano llaman Entendimiento y al de la siniestra, juicio. El hermoso niño ha por nombre Ingenio. La dueña del cuchillo y ciudad es la Gobernación. La de las ricas ropas aceitunís se llama Ley. Pues has oído mi nombre, quiero te decir la causa de mi camino.

Anónimo. Atribuido a Lope de Barrientos. (1382-1469)

Abreviación del Halconero.

Estos venían a tan bien guarnidos assi de sus personas como de cauallos e pages, que homes que aquellos vieron dixeron que nunca en Castilla gran tiempo vieron otros tan bien guarnidos. Ca todos los más venían bordados de aceytuni e de argentería: e de la manera que ellos venían assi venían sus pages. venían delante del dos negros con sendos lebreles: el uno traya vn venablo, el otro una lança de xorez. Salieronle a recibir el Rey de Nauarra e el infante y el almirante don Alonso Enríquez el conde de Castro el conde de …

En la actualidad resulta prácticamente imposible identificar físicamente el tejido llamado aceituní, tan solo me queda la esperanza de poder estudiar las cubiertas de la llamada Biblia de Alba. Esta biblia conservada en la biblioteca de los duques de Alba y otro libro del cual desconozco el paradero, serian los dos únicos testimonios que podrían arrojar luz sobre las características de este terciopelo llamado aceituní. Con referencia a la Biblia de Alba y el de las Ordenaciones de Pedro I de Aragón, hay que decir que formaban parte del tesoro de Enrique IV en el alcázar de Segovia. 1465-1475, y que se relaciona la cuenta de Rodrigo de Tordesillas: Archivo General de Simancas, Contaduría Mayor de Cuentas (1ª época), leg. 84, transcrita por la Dra. Cantera Montenegro.

Biblia escrita en pergamino, en romance, glosada e historiada, que mandó hacer el maestre de Calatrava don Luis de Guzmán; es grande y guarnecida de aceituní carmesí y de plata dorada, con las armas de dicho don Luis;

Libro escrito en pergamino, en romance de lengua aragonesa, de las ordenaciones hechas por el rey de Aragón don Pedro primero sobre el regimiento de todos los oficiales de su corte, con unas cubiertas de aceituní colorado, con unas pajarillas brocadas de plata;

Durante los siglos XVII y XVIII los autores no hacen utilización del vocablo aceituní, siendo a mediados del XIX cuando se recupera. Mariano José de Larra, en su novela histórica de El doncel de Don Enrique el Doliente, para vestir a Hernán Pérez, copia literalmente el vestido de Suero de Quiñones: Traía Hernán Pérez vestido sobre su arnés blanco, como de caballero novel, sin empresa ni mote, un falso peto de aceituní vellud bellotado, verde brocado, con una uza de brocado aceituní vellud bellotado azul, calzas de grana italianas, una caperuza alta de grana y espuelas de rodete italianas; llevaba sus arneses de piernas y brazales con hermosa continencia.

Amos de Escalante. (1831-1902) en Costas y montañas : diario de un caminante, lo utiliza como color: Los cabellos de la princesa, rubios, espesos y rizosos, dan su tono transparente y ambarino al lienzo; en torno de aquella áurea diadema vaporosa y crespa, más vaporosa y más leve que las pardas plumas con que se engalana, funden y conciertan sus tintas la blanca tez limpia y fresca, los ojos garzos, más cariñosos que apasionados, la boca sonrosada y carnosa, la rizada valona, traher ominoso que emboza el cuello, esconde su morbidez y mata la viveza juvenil del busto, el fondo oliváceo y el paño aceituní del vestido.

Serafín Estébanez Calderón. (1799-1867) en Escenas andaluzas, lo deja que “ni figa, ni pansa” y además se inventa un tejido antiguo, el “entray”: Sus calzas de entray atacadas a rico jubón colorado, capa palmilla revuelta al brazo, e gorra aceituní con sendas plumas blancas e negras, bien demostraba que aquel gentil hombre presumía de caballero, bien que el no calzar borceguíes bermejos, tachonados con sendas espuelas, aína decía no haber alcanzado tanta honra.

Claramente el correcto sentido del vocablo se había perdido.