miércoles, 11 de julio de 2012


Cotilla, justillo o coteta.

Publicado en el Foro de la Ademia de los Nocturnos el 9 de Abril de 2011 a las 12:07

Vicent Ferrandis Mas.

Sóc Vicent Ferrandis i la meua intenció no és utilitzar cap pseudònim, ni participar de manera continuada en este forum, només pretenc inserir en algunes dades, perquè a què els puga interessar estiguen informats.

En primer lloc em sent en la necessitat denunciar la mala utilització de la paraula coteta dins de la indumentària tradicional valenciana. Per a açò vos contaré com i quan ha sorgit l'error que ha propiciat entre les persones vinculades a les Falles la incorrecta utilització d'ella.

Tot va començar amb una tesi doctoral que va realitzar un cert Amorós, en el primer quart del segle XX, animat pels llavors directors de l'Arxiu de la catedral i de l'Arxiu del Regne (Roque Chabás i Josep Ferrandis). Este treball es va publicar posteriorment en forma de paperetes, és a dir en forma de fulls solts i ordenades alfabèticament.

Amorós no era un estudiós de la indumentària, és mes la desconeixia totalment i incapaç d'ordenar les dades en forma d'estudi, només va fer una espècie de fitxa de les robes que va trobar en uns inventaris de béns post mortem, en alguns protocols dels notaris: Miguel Villafarta, Damian Burgal, Jaime Vinader, Jaime Ferrando i Tomás Nicolau. Els de Villafarta, Nicolau i Vinader, corresponien a preses de possessió de castells, ab la qual cosa el seu contingut quasi tot estava relacionat ab armament i indumentària militar. Com a complement d'ells va utilitzar algunes dades tretes del Llibre del Mustaçaf i de la Brama dels llauradors.

Vegem la poca aportació que fa al terme COTETA que és el que en estos moments estem denunciant i que transcrivim al peu de la lletra:
COTETA. Protocol de Damian Burgal (4 de gener de 1501).- Arxiu General del Regne.—Diu:“…una coteta sense manigues…”Valencià: cota.Català: cota.Castellano: cotilla. Jubón sin mangas hecho de dos telas, embutido con barbas de ballena y pespunteado, sobre el cual se visten las mujeres el jubón o casaca y llevan ajustado el cuerpo. “…una cotilla llena de barba de ballena, veinte reales”. (Pragmatica de Tassas. 1627, fol 16)

Ab açò acaba tot l'estudi que fa Amorós sobre la mencionada roba. Ab posterioritat i veient tot el que havia embolicat la gent que havia llegit les paperetes, em vaig preocupar fa ja 30 anys a revisar el protocol de Damian Burgal. En primer lloc vaig trobar que havia confós l'any, en compte de ser 1501 era 1500, per descomptat açò no té cap importància ja que este tipus d'error és molt freqüent entre els que ens manegem documents. El protocol és el numere 344 del A.R.V. i es tracta d'un inventari i subhasta.El text en realitat diu: “una coteta sense manegues de burell del seu color”, que perquè tots ho entenguen, indica que està feta de drap burell sense tintar.

A partir de la dada aportada pel document, Amorós busca en el diccionari de la RAE de 1729 i com no troba l'acabe coteta, agafa el de cotilla, suposant sense mes que és el diminutiu de cota i per tant l'equivalent del valencià coteta. Ab açò ja està caient en dos errors. Primerament es trasllada a dos-cents trenta anys després ab una definició que ja res té a veure ab la de 1500. En segon lloc, si suposadament creu que és el diminutiu de cota, hauria d'haver pensat que es tractava d'una cota xicoteta.

Però deixem Amorós amb el seu error, ja que al cap i a la fi, haguera passat desapercebut i sense repercussió posterior, a no ser pel fet que Martinez Aloy, encarregat de fer la part d'indumentària de la Geografia General del Regne de València, al parlar del coset, cita de nou allò que s'ha escrit per Amorós: ”En 1501 ajustaban su cuerpo las mujeres con la coteta especie de jubón sin mangas hecho de dos telas, embutido con barbas de ballena, sobre el cual se visten las mujeres el jubón con mangas”. La rematada ve quan el propietari d'una botiga de roba fallera fa eco i pregona per destre i sinistre, i per dalt i per baix, que està fent l'autentic trage de valenciana ab coteta i que és de 1501. Perdona-ho senyor, perquè no sap el que diu.Tot açò, crec que no tindria sentit si jo per la meua part no aportara mes llum sobre el tema, perquè el que tinga interés a saber conega la història de la coteta.

Descriurem primer la cota, ja que com hem dit, coteta no és mes que el diminutiu d'ella, bé en referència a la grandària o al llarg. No obstant he d'advertir que en la documentació valenciana que he estudiat, no he trobat cites de cotes i si en canvi de cotetes, la qual cosa em fa pensar que en realitat és la mateixa roba i que a Castella s'anomena cota i a València coteta. Era esta roba d'origen incert que ja apareix documentada en textos medievals, especialment com a roba masculina per a protegir el cos en accions bèl·liques. No obstant les dones ja la utilitzaven a principis del segle XIV, on apareix en inventaris reals.

La cota femenina era com una llarga túnica d'ús interior, destinada a l'abric i molt probablement només utilitzada per persones de posició social elevada. Per este motiu, no és una de les robes que apareixen molt sovint en els documents. D'alguna manera podríem dir que era una faldeta per a ús interior.Fins a principis del segle XVI, no comencem a tindre notícies que ens permeten identificar i concretar la cota. Segons les Ordenanzas municipales de Sevilla, impreses per Juan Valera l'any 1527, però que havien sigut aprovades en 1522, els sastres sevillans per a aspirar al titul, havien de saber tallar faldetes franceses, castellanes, serranes i cotes.

En els libros de cuentas de los camareros de la reina doña Juana la Loca, de las cosas que estuvieron a su cargo desde 1509 a 1555, es descriuen nombroses cotes, entre les que trobem de vellut, domàs, brocat, cetí i altres teixits rics. D'este mateix document es desprén que les hi havia amb mànegues i sense elles.Tal vegada on millor s'advertixen les seues característiques siga en la Memoria de la yda de la Condesa de Níebla a su casa. 7 f. manuscritos en Fol. Año 1541, que es conserven en la Biblioteca de la Universitat de Coïmbra, on es descriu el vestit d'una dama “con una cota de terciopelo negro, bordeado el ruedo de aljófar a manera de lazos  y de un lado a otro iba un arco, y entre un arco y otro una columna de estampa de oro atravesada; encima una saya corta que llegaba hasta la cortapisa”. En el mateix document se cita a una altra dama vestida  ab saia redona sobre una cota.

A continuació veurem una imatge corresponent a una de les dos versions del llibre de Cristobal Weiditz, en les que els investigadors pensem que és la representació de la cota o coteta de principis del segle XVI, lo que per a algun és l'autentic vestit de coteta de 1501. 
Entre 1528 i 1529 va estar Cristóbal Weiditz en Espanya, deixant-nos un llibre dels trages que s'usaven en aquella època. 
En el dibuix s'aprecia la coteta per davall de la saia, deixant veure la cortapisa de la cota, a la manera que es descriu en el manuscrit de Memòria de la yda de la Condesa de Niebla a su casa. 7 f. Manuscrits en Fol. Any 1541.


Das Trachtenbuch des Christoph Weiditz von seinen Reisen nach Spanien (1529) und den Niederlanden (1531/32). BSB-Codicon de Bayerissche Staats Bibliotehek-Münchener.
 
En el Repertorio universal de todas las leyes destos reynos de Castilla / abreviadas y reduzidas en forma de repertorio decisivo por el doctor Hugo de Celso ; en el qual, allende de las addictiones hechas por los doctores Aguilera y Victoria y por el licenciado Hernando Diaz ..., agora nuevamente van añadidas mas de mil y trezientas leyes y todas las prematicas y nuevas cortes de su Magestad, differenciadas por esta señal [fulla] y corregido ... por el licenciado Andrés Martínez de Burgos ... S'indica que “en las cotas de las mujeres puedan traer una bordadura por debaxo, del medio ancho de la seda, y desta anchura hacer la bordadura que quisieren”. Ab la qual cosa queda clar que era prou mas llarga que la saia i que pràcticament arribaria al sòl.

En els documents valencians estudiats tots els exemplars que apareixen són d'estamenya o drap, és a dir de gèneres de llana. I la ultima que apareix és en un inventari del notari Jaume Fores i pertanyent al sastre de València Francisco Torrelleonada l'any 1600.També vull advertir que durant els segles XIV i XV, va existir una roba femenina anomenada  cot o cos en castellà, i que era de característiques diferents de la cota. El seu diminutiu va ser el de cotet o cosset. Era roba que combinava la tela i les pells com a forros i guarnicions.

Passem ara a la cotilla, esta roba apareix ja en la Pragmàtica de Tassas de 1627, que és la que va copiar Amorós. En la dita cita ja es mencionen les característiques que mantindrà fins al segle XIX. Diu així “una cotilla llana de barbas de ballena veinte reales”. Ab anterioritat a eixa data Alonso del Castillo Solórzano, en 1616 descriu en la seua obra Las aventuras del bachiller Trapaza  a una dama de vestit afrancesat: “El traje que doña Brianda traía en el jardín eran unas enaguas de tela de riza nácar, con muchos pasamanos de costosas labores, cotilla de lo mismo, para ensanchar y escusar menos ropas; debajo traía un guardainfantes, uso que se derivó del reino de Francia y está ya tan valido y acostumbrado en toda España que sólo falta hablar la lengua francesa y llamar a las mujeres madamas para ser del todo francesas.”

En documents valencians estudiats per mi, apareixen diverses cotilles durant el segle XVII i que amb tota seguretat anaven armades com indica la Pragmàtica de Tassas. Exemple d'això ho tenim en un inventari d'Alcoi de 1668, en el que es descriu “una cotilla de tafatá vert guarnida ab galó de seda”. Com coset apareixen en documents valencians del XVII, però la dita denominació pareix correspondre's al cos o gipó. Açò pressuposa que porta mànegues i que estes es podien llevar o posar a voluntat en la majoria dels casos. No hem de confondre la paraula coset ab cotilla, que apareix a finals del segle XVIII, identificant a una variant de la cotilla. 

El diccionari de la RAE, no registra la paraula corsé fins a l'edició de 1780, i diu “Especie de cotilla. Voz nuevamente introducida del francés”.Esteban Terreros  y Pando, en su Diccionario castellano, con las voces de ciencias y artes, diu del corsé: “llaman las señoras a un justillo o almilla, que se ponen por lo común, cuando están embarazadas. En Francia el corset tiene algunas veces ballenas, aunque pocas.”

Finalment parlarem del justillo, esta denominació la registra el diccionari de la RAE, en la seua primera edició de 1734, amb la descripció següent: ”Vestido interior ajustado al cuerpo, a modo de jubón, de quien se diferencia en no tener mangas.” Per la meua part la trobe ja en 1658 A Manises en un inventari del protocol 3044 d'Ildefonso de Fuentes com a possessió d'Evaristo Requeni, llaurador en què se cita "un justillo de color blau guarnit ab galó d'or”. O en el de la carta de dot Julio Hicardo i Josepha Lanos, llauradors de Benipeixcar en 1681, relaciona “un justillo de domás de color plata”.Com podem veure la paraula justillo i cotilla, conviuen i vénen a designar la mateixa peça a València, encara que en les terres valencianes es pronunciava com “chustillo”.

Després d'allò que s'ha exposat, faré la reflexió final que era la intenció inicial d'esta participació en el forum. La llauradora valenciana des del segle XVII, fins ben entrat el XIX, vingue utilitzant una peça del vestit que cobria el cos des dels muscles a la cintura, feta de diverses teles, com per exemple de cotó, lli o seda, forrada, i armada ab balenes, que se subjecten ab repunts, i antigament ab espart, l'armadura de la qual empraven alguns sastres dels pobles. Se cenyia generalment per la part davantera ab un cordó o alfalel, no portava mànegues i sempre ab xicotets faldons per a obrir a la cintura.


Cotilla i cordó (en castellá alfalel). Colecció Ferrandis-Bermejo.

No donarem més descripció de la peça, ja que no és la intenció d'este article, però el que verdaderament vull que s'entenga és que no cal cridar-li coteta o inclús coset, ja que les seues denominacions han de ser cotilla o justillo.Amb açò ja m'acomiade, esperant haver aportat les dades suficients, perquè entre les falleres deixe d'utilitzar-se eixa denominació impròpia de “trage de coteta” i s'utilitze els mas apropiats de cotilla o de justillo. I ho faig comprometent-me a fer en una altra ocasió alguna consideracions sobre el mal ús de certes paraules en la indumentària fallera. 








No hay comentarios:

Publicar un comentario