El trage dels valencians, com a trage faller.

El trage dels valencians, com a trage faller.

Este article ha sigut publicat, per la Falla Colònia d'Aldaia, este mateix any de 2012.

Començarem este article fent un poc d’història del que ha sigut el trage utilitzat per als actes festius fallers. En primer lloc, veurem allò que s’ha ocorregut amb el trage de la dona.

Encara que l’inici de les falles és molt antic i ja vinculat des dels seus inicis al que podríem cridar una festa de barriada, l’estructuració de la festa fallera és molt mes recent.

Podríem dir que l’any 1931, encara que a març, inclús no s’havia produït el triomf electoral de les candidatures republicanes en les grans ciutats, en l’ambient d’estes ja es respirava el canvi.

És precisament en eixe any, quan es proclama la primera fallera major de València, a més amb el contradictori titol que en aquells moments s’establix com a Reina Fallera, titol que inclús es manté en el cas de Gandia. També en aquell moment es creá l’anomenat Comité Central Faller, antecedent del que acabaria sent Junta Central Fallera, en el dit comité participaven molt activamente el Cercle de Belles Arts de València i l’Associació del Rat Penat.

Fins no cap a molts anys, les falles consistien en una acumulació d’objectes inservibles que col·locats amb evident gràcia, conformaven un monument efímer que prompte seria past de les flames. El mencionat comité, sería des d’eixe moment potenciador dels aspectos artístics per mitjà de distincions, reforçant així, la figura de l’artista faller.

Les noves autoritats republicanes, van continuar donant un cert suport als actes festius fallers, encara que segons pareix sense molt d’espenta, no obstant la població de la ciutat, cada vegada participava mes en els dits actes, i la festa començava a convertir-se en una atracció per a visitants, de pas per la ciutat i que després elogiaven al tornar als seus punts d’origen.

És al finalitzar la Guerra Civil, quan el nou règim franquista, aprofita l’ocasió per a donar un fort impuls a la festa, en principi substituïx el nom de Comité, que per descomptat sonava massa esquerrà, pel de Junta Central Fallera. Per a Sant Josep de 1940, es convoca el primer concurs de cartell anunciador de les falles i s’obliga que les comissions es convertisquen en associacions plenament constituïdes i amb els seus estatuts legalitzats. A la reina fallera, també se li canvia el titol, que encara que tan desacordat amb la Republica se li havia mantingut, passant a denominar-se Fallera Major i al seu voltant es crea un acompanyament que serà conegut per Cort d’Honor, a la manera de què amb anterioritat havien tingut les Reines dels Jocs Florals.

Però a pesar d’este manifest suport de les autoritats, també es van produir algunes topades dels fallers amb les autoritats, especialment quan estos van pretendre airejar en els seus actes les senyeres junt amb la bandera nacional, de manera que el governador Planas de Tovar, va ordenar retirar les senyeres. L’estratègia utilitzada per a l’any següent per la Junta i les autoritats locals, va ser la del “piloteig” i es va proclamar com a Fallera Major a l’esposa del Generalíssim, la senyora Carmen Polo de Franco, que encara que no decliná el titol, si ho va fer en l’assistència als actes, que va assistir en la seua representación la filla del general Aranda.

En aquells moments, només existien 42 associacions falleres i només es vestia la fallera major. Hauria que esperar a la dècada dels 40-50, quan algunes d’estes associacions, també crearen el titol de fallera major i la visten de fallera, encara que moltes de la resta de falleres continuen vestint a la manera usual. És llavors quan es multipliquen noves associacions, cas de la de la plaça del Pilar, que ho fa en 1953.

Però comencem a entrar en matèria del que realment es pretén en este article. Com hem dit en tot l’anterior, les dones participen de la festa d’una manera significativa pel que fa al lluïment, ja que l’acte festiu les enaltix com s’havia fet en els Jocs Florals, però no forma part de la junta directiva de l’associació, que contínua sent “cosa d’hòmens”. Les dones comencen a vestir-se amb un topictípic trage que vol recordar el que erròniament suposaven que havien utilitzat antigament les llauradores de l’Horta Valenciana, basant-se especialment en els que algunes senyoretes de l’aristocràcia valenciana de la segona mitat del segle XIX, havien anat a recepcions reals en representació de València.

En el cas dels hòmens, no hi havia cas, ells vestien dignament amb el seu trage bo de cada dia, en la majoria dels casos, el que s’haurien fet per a casar-se i exercien amb el seu càrrec de president, tresorer, vocal o simple associat. En determinat moment, la jaqueta del trage va ser substituïda per una altra jaqueta realitzada a manera de què van portar els llauradors de mitjan del XIX, de ras negre. A partir d’eixe moment, el trage de l’home es convertix en trage de faller i que hui despectivament, algunes persones criden de cucaracha”. Crec que tampoc cal oblidar-se que en realitat no és més que un pas en l’evolució de la indumentària fallera. Simplement on no hi havia un

trage establit, es va formalitzar u.

En l’actualitat pareix que els fallers caminen en un altre sentit. Segons pareix el sentir general del món faller, és que el trage del faller ha de coincidir amb el trage tradicional del llaurador valencià. Des del meu punt de vista ho veig correcte, ja que lògicament, si les falles són la representació festiva de la ciutat de València i actualment de gran quantitat de pobles, dels que no ho ha Sicut antany, és motiu suficient, perquè si estem en la necessitat inventar-nos un trage faller, utilitzem i potenciem el que per tradició han utilitzat els nostres avantpassats. De qualsevol manera, i encara que ho faré mes avant, vull ressaltar que el perill residix en els sastres o modistes, que al dia de hui els ha donat per denominar-se indumentaristes i que no tenen ni p….de l’assumpte.

Passarem ara a descriure el trage tradicional valencià:

En primer lloc tenim la camisa. És esta roba la primera que es vist i la més imprescindible. Molts llauradors valencians durant les èpoques antigues, per a estar en el camp durant l’estiu, era l’única roba que portaven. Simplement la cenyien amb un cordell o la faixa a la cintura i no es posaven el calçó fins que havien de tornar a casa. Sempre s’ha realitzat de llenç blanc i la seua forma no ha variat substancialment des del segle XIII.

Llaurador jove amb sols que la camisa, cabell llarg, solt i les

polseres sobre la cara. Tocat amb el gorro catalá que critica

Cabanilles com a impropi. Dibuix de Josep Ribelles i Helip.

Com a complement per a cobrir de cintura cap avall, es col·locava el calçotet, cridat per nosaltres saragüells. El mateix que la camisa, sempre es confeccionava de llenç blanc. Consistia en dos camals molt amples, que s’unien amb una costura i a les que se’ls col·locava una peça romboïdal, per a donarlos mes joc. Se cenyia amb una beta a la cin-tura i de llarg es quedava aproximadamente per damunt del genoll.

Saragüells de llenç casolà. Procedixen d’Aldaya.

Col·lecció Ferrandis- Bermejo.

Complementàriament el llaurador i especialmente a partir del segle XVIII, feia ús d’una faixa d’estam, de filadis o mescla d’ambdós: La dita faixa consistia en una tira allargada de quasi tres vares de llarg i una tèrcia d’ample, amb flecs en ambdós extrems i normalmente de color roig carmesí. En un dels extrems es doblegava i cosia per a formar una butxaca que es tancava amb una anella de llautó. El llaurador per a vestir solia cenyir-la fluixa, però quan tènia que fer algun esforç, la cenyia amb força.

Generalment caminava descalç i sense calces, evitant així el gasto inútil del calçat. No obstant això, quan tornava cap a casa o tènia que circular per terreny pedregós o que haguera perill de clavar-se algun objecte punxant, es col·locava unes espardenyes d’espart, que cridem de “ramalet”.

El cabell solia portar-se llarg, en cabellera o lligat amb una cinta que ho arreplegava, se sap també d’un cert costum de deixar-se polseres penjant sense arreplegar. El cap per a les labors agrícoles, es cobria amb un barret de palla, per a resguardar-se del sol.

Si era hivern, per a abrigar el tors sobreposava una espècie d’ajustador o armilla, construïda de llenç o de llana, la majoria de les ocasions de color blanc i ocasionalment d’altres colors, entre els que predominava el blau.

Fins ací, era el trage de cada dia per al treball i inclús per als diumenges. En els dies de celebracions o quan per algun motiu ho requeria, el vestit era més luxós. En eixes ocasions, el llaurador sobreposava sobre el calçotet un segon calçó construït de llana o seda, en ocasions quasi tan ample com este. El calçó ample de llana, per estar de vegades tintat amb una substància colorant anomenada “negrilla”, va rebre eixe nom.

Llaurador valencià en dia de festiu. Porta saragüells de

“negrilla”, faixa de seda ratllada, còfia de seda i jupa.

Gravat de Juan de la Cruz Cano i Olmedilla.

El mateix ocorria amb el tors, si era estiu, li sobreposava una casaca curta a la que cridaven capotet o jupa, però que la majoria de les vegades no cenyia i simplement la deixava caure sobre un dels muscles, quedant com un simple adorn. La dita casaca curta no solia formar conjunt amb el calçó, sent teixit i color distints del d’este.

La faixa, el que tenia possibilitats, en compte de ser d’estam o filadis, la substituïa per una de seda fina, que moltes vegades era ratllada. Altres vegades, feia utilització d’un cinyell de cuiro brodat que li sèrbia per a portar l’anella, el pedrenyal i l’esca; també el cinyell-canana en què portava preparats els tirs, en cas de portar arma de foc.

Cinturó-canana de badana brodada amb seda.

Va formar conjunt amb un colet datat l’any 1803. 

Col·lecció Ferrandis-Bermejo.

El cabell, en compte de portar-ho solt o lligat amb cinta, era arreplegat per una ret de seda o còfia, amb llargs alborços i subjectar al cap amb una cinta. Solia complementar este tocat la muntera, que era a manera d’una gorra de vellut, pelfa o drap. De vegades i en cas de sol, la gorra era substituïda per un barret d’amples ales i copa baixa, cridat per este detall de “copino”.

Taulellet que representa a un valencià de finals del segle XVIII.
Porta calçó estret, jupa, còfia, barret de “copino”, sabates amb sivella i calces. 
Museu Nacional de Ceramica Manuel Gonzalez Martí.

Faixa de seda ratllada de finals del segle XVIII o primers del XIX.

 Procedix d’Aldaia. Col·lecció Ferrandis-Bermejo.

Per a estes ocasions el llaurador utilitzava calces de seda, estam o fil, que arribaven fins a la part de davall dels genolls, on les subjectava amb unes lligues o lligacames. D’estes mitges les hi havia amb peu o senseell, este últim model, lògicament evitava molts pedaços pel desgast, la qual cosa implicava un menor gasto i faena de manteniment.

El calçat consistia en unes espardenyes fines de cànem, dels que hi havia distints models i que se subjectaven a la cama per mitjà de cintes, que podien ser negres o de colors. El llaurador poques vegades solia fer ús de la sabata, que només utilitzava per al dia de la seua boda i posteriorment només de vegades molt especials.

En els dies de freds intensos o en actes religiosos, com assistir a bodes o soterrars, el llaurador es cobria amb una capa de drap grosser negre, o un capot amb mànegues del mateix material. També hi havia capes de seda i de colors mes vistosos, no per necessitat havien de ser negre.

No sempre per a resguardar-se del fred es va utilitzar la capa, existien també les anomenades mantes morellanes, que eren de cuadros de colors blaus i blancs, eren de grans dimensions i formaven en una de les seues vores un punta que en cas de pluja, es tirava sobre el cap i servia també per a protegir-se d’ella. Hi ha un error actual a cridar manta morellana a la mostra que es fabricava generalment en la ciutat de València. La morellana es fabricava més sovint en Bocairent i Ontinyent, encara que conservava el nom de la població de Morella.

La manta de mostra, era utilitzada pel llaurador en dies festius i quasi com un element de passeig i lluïment, per la qual cosa comunament en compte de portar-se cobrint el cos es deixava caure sobre els muscles. Era de vius colors i portava un floc mes historiat i amb alborços, cosa que no solia portar la morellana que portava un floc molt simple.

Manta de mostra. Mitjan del segle XIX. Procedix d’Aldaya.

Col·lecció Ferrandis-Bermejo.

Freqüent era que es portara algun arma defensiva, que solia consistir en un pal que els llauradors utilitzaven amb la màxima destresa i del que existixen fins tractats de la manera d’utilitzar-los, com els existixen de l’esgrima que és la pròpia dels cavallers. L’altre element defensiu, solia ser la navaixa de grans dimensions anomenada “faca”.

Navaixa de probable producció valenciana, de finals del segle XVIII. 

Col·lecció particular.

No sempre el llaurador va portar en dies festius el calçó ample, altres vegades, se feia servir també del calçó estret a manera de què es portava en les ciutats per menestrals i oficials dels diversos oficis i estaments. Els dits calçons estrets, se solien fer ocasionalmente també de sedes i de diversos colors. Era este un dels trets que induïen a diferenciar la gent de la ciutat, dels de l’Horta. Altres elements diferenciadors, podrien ser les calces, que en el cas dels de la ciutat, solien ser de peu i amb cuadret brodat; o els sombrers que en la ciutat solien ser de cresol; o les sabates que substituïen moltes vegades a les espardenyes i portaven sivelles d’argent.

Del que s’ha dit anteriorment cap descripción literària, s’adapta tant com la que fa el nostre cèlebre i reconegut botànic Josep Cabanilles Palop en les seues Observacions: “Es aquí el lienzo casi la única tela que usan los labradores para el campo, cuyo vestido se reduce á camisa, calzoncillos anchos y chaleco muy corto, todo de lienzo, faxa de estambre ó seda, y alpargates, sin calcetas ni otro abrigo aun en el invierno.

Cubrianse antes la cabeza con monteras de terciopelo de figura hemisférica, con caídas semi circulares una á cada lado; hoy se ven muchos con sombreros gachos y gorros catalanes, alterando así el vestido nacional. En los días de fiesta añaden una chupita corta de seda, filadis, ú otra tela decente que llaman capotét (casaquilla corta), un segundo calzón ancho de lana llamado de negrilla, pañuelo de seda al cuello con un nudo á la punta, medias que no llegan á la rodilla, con sus ligas de seda, alpargate fino ó zapatos; y en el invierno capa de paño azul, ó de otro mas basto pardo, llamada borreguera.

La capa anuncia ceremonia ó frío; en las demás oca siones, quando no van á trabajar, llevan el capotét al hombro sin meter los brazos en las mangas, de modo que es regular envejecer y llegarse á destruir esta especie de chupa sin haber servido jamás para ajustar el cuerpo: dexan crecer el pelo, que es casi siempre negro, y lo recogen en una redecilla de seda, matizada alguna vez con oro. La ligereza y limpieza se descubre en este trage nacional, que dexa el cuerpo con entera libertad. Tienen descubiertos los brazos, piernas y casi siempre el pecho…”

Però ja no vull fer mes llarg este article i passaré a continuació a desenrotllar la verdadera intenció que em mou a escriure-ho.

Com ja hem dit quasi al principi, la creació del trage de faller és molt recent i sense cap rigor. Per dir-ho d’alguna forma, és simplemente el substituir la jaqueta del “trage-jaqueta” actual, per una “jaqueta-jupa” d’aspecte de la utilitzada pels llauradors de la segona mitat del segle XIX i com a distinció

entre ells una banda de tela a manera de faixa que els distingisca en el seu càrrec.

Però molts fallers, influenciats per la revolución produïda des dels finals de la dècada dels 70, pels grups de balls tradicionals i per les investigacions realitzades per les persones dedicades a l’estudi de la indumentària tradicional, desde l’Associació Valenciana d’Indumentaristes (AVI), han començat a interessar-se per portar com a trage faller, en especial per a alguns actes de mes lluïment, la qual cosa hem estat descrivint amb anterioritat i que constituïx d’alguna manera nostre trage tradicional o nacional.

El perill actual consistix en el fet que quan es va crear l’Associació Valenciana d’Indumentaristes l’any 1983, era amb la intenció que la denominació d’indumentariste, fora utilitzada per les persones dedicades a l’estudi d’esta com a ciència o com a disciplina. Com açò en realitat no ha sigut així, ja que el títol ha sigut apropiat per tota una sèrie de persones que veient la possibilitat de traure-li partit al títol, han muntat botigues i tallers dedicats a confeccionar roba fallera, davall del ressonant títol de “Indumentària Valenciana”.

L’indumentarista que s’oculta ara davall el rètol d’una botiga d’Indumentària Valenciana, és excepte en casos que es podrien comptar amb els dits d’una sola mà, un total desconeixedor del que diu i fa. Inclús podria dir que fins eixos pocs que saben fer-ho bé, es prostituïxen fent coses que no haurien de fer, amb tal de quedar bé amb el client i continuar omplint la butxaca.

Deixaré de costat el vestit de la fallera, que com haurà observat el lector, no forma part essencial d’este article, ja que quan l’estimat amic que em va proposar escriure-ho, em va demanar simplement que fera un articule de com haurien de vestir els hòmens que per als actes fallers, es visten a la “valenciana”. Com açò és el que precisament vull expressar, només faré crítica de la indumentària de l’home.

Últimament, s’advertix al veure passar algunes falles, que alguns dels fallers que desfilen, ho fan vestits de casaques, amb colors cridaners i inapropiats, amb sabates de colors, i altres detalls mes, que en la seua època eren interpretats com un símbol clar d’efeminació i que en el seu moment es va

cridar “a lo petimetre”. Algun inclús pareixen “el rei de la França”.

Tampoc vull fer-me molt pesat i dir massa “barbaritats”, finalitzaré l’article, ja que en este tema sóc molt religiós, amb un parell de rogatives o peticions, inclús crec que trauria en processó a algun sant, sempre que ajudara.

La primera als comerciants, eixos que ja he citat, i que tenen un retol en la seua botiga que diu Indumentària Valenciana. A ells pregue, que deixen de mal informar els seus clients aconsellant-los sobre el que desconeixen. Que es limiten a cosir, ja que de algo cal viure, però que es deixen d’inventar. El trage històric, “és el que és”, o millor dit, “va ser el que va ser”. No cal fer elucubracions per a fer-ho distint, ja no sols del què va ser, sinó inclús del de la botiga del costat.

En segon lloc al faller o client potencial d’eixa botiga, que no demanen que els facen un trage distint, espectacular, que al passar en la desfilada o acte, la gent que ho veu tinga la necessitat dir: Tomaaaaaaaaaaaa… eixe com va. Que clar…segons l’observador tindrà una percepción distinta.

En tercer lloc, com a reflexió, tinguem en compte que els nostres avantpassats van ser unes persones respectables que van viure unes condicions molt dures i que vestien més be pobrament, però amb dignitat i un cert estil. No els ridiculitzem utilitzant uns trages que ells mai s’hagueren posat.

Per a finalitzar, vos diré que la indumentària popular és un tema d’estudi complicat, del que jo després de mes de 30 anys dedicantli pràcticament tot el temps que em queda disponible després de la meua professió, crec que sóc inclús un autèntic novell.

Vicent Ferrandis Mas.

Investigador, col·leccionista i vicepresident de l’Associació Valenciana d’Indumentaristes.