domingo, 19 de mayo de 2013

BUSCANT LA PROTECCIÓ: Amulets.


BUSCANT LA PROTECCIÓ: Amulets.
Vicent Ferrandis i Mas.



Articulo publicado en el llibret de la falla Palleter en este año del 2013. 
Nota: Se han añadido algunas imagenes que no están pubicadas en dicho "llibret".


Des dels albors de l’humanitat, pràcticament des de que una espècie de primat, es convertix en homosàpiens, s'ha buscat la protecció de divinitats o de forces superiors que feren eixa funció. En principi, es tractaria de certes forces naturals invisibles, que a poc a poc anirien adquirint formes de creences o inclús objectes físics que es creïen que tenien la propietat de protegir a qui els posseïa.

Encara que hui açò a molts els puga paréixer un poc infantil, la veritat és que inclús hi ha molta gent que creu en elles. A més que continuen estant presents, encara que d’un modo un poc irracional, dins de totes les creences religioses. En est artícul tractarem de fer un chicotet resum d'estos objectes que reben els noms genèrics d'amulets o talismans.

Un amulet és un objecte al que se li atribuïxen poders protectors i espirituals per a qui siga el portador del mateix. La seua etimologia procedent de la paraula llatina amuletum, el significat de la qual és apartar, ya que lo que en ell es busca és apartar del posseïdor tot allò que puga significar malignitat i que, d'alguna manera, puga ser perjudicial per ad ell. La seua actuació és com una forma d'escut, per a la qual cosa d'alguna manera ha de ser visible a la vista de les forces malèfiques.

En canvi un talismà, és l'objecte que atrau sòrt, en la qual cosa a pesar de no ser un específic per a evitar la desgràcia, fa el mateix efecte, propiciant el be i, finalment, s'obtenen semblants efectes. Abdós formen part de les pràctiques supersticioses del ser humà i de les creences irracionals populars.

El seu efecte és apotropàic, paraula que per cert està perduda en l'actualitat, pero que és la perfecta definició. Ve del grec apotrepein que significa alluntar-se i és el mecanisme de defensa que la superstició atribuïx a determinats actes, rituals, objectes o frases formulàries, consistent en alluntar el mal, o protegir d'ell, o dels mals esperits, o d'una acció màgica maligna. Són actes apotropàics: fer la figa, tocar fusta, creuar els dits, dir ¡Jesús! davant d'un estornut, evitar determinats animals o números, etcétera.

Els amulets són alguns dels objectes més antics de l’humanitat, ya que l'home va vore en ells la forma per a escapar dels mals que ho afligien, foren físics, morals o espirituals. Els primers amulets eren objectes naturals, com ara pedres i vidres naturals, que eren apreciats per la seua forma, color o escassea.

Com ya hem indicat en anterioritat, els amulets han segut comuns a totes les cultures i a tots els continents. En realitat tots els amulets o talismans espanyols o mediterràneus, tenen un orige comú, o més be són els mateixos i la majoria d'ells tenen varis mils d'anys. Posteriorment alguns d'ells han segut cristianisats i substituïts per creences cristianes.

Per lo que fa al seu estudi direm que, en l'àrea geogràfica valenciana, han segut molt poc estudiats. En principi hem de dir que, precisament en les nostres terres, estes pràctiques es van perdre relativament pronte. En atres regions podem afirmar que han perdurat inalterables durant sigles, inclús milenis. Per tal motiu en este chicotet artícul, que quedarà llimitat a unes poques pàgines quan es podrien haver ocupat uns quants centenars, ho farem des d'un punt de vista general a tot el territori espanyol. De moment no hi ha cap estudi documentat sobre els amulets valencians, per la qual cosa, de vegades, intentarem profundisar en algun aspecte particular que tinga relació en la documentació que hem manejat.

En primer lloc hem de fer distinció entre els amulets pagans, anteriors a l'establiment del cristianisme en Espanya i els objectes devocionals establits per l'Iglésia Catòlica i que ya podem considerar com verdaderament documentats.

Entre els pagans, que seran els que estudiarem, podem trobar molt diversos materials. En primer lloc devem considerar que els propis metals en si, consistien ya en un amulet. Des de cultures com l'egípcia, escites, precolombines o inclús tartèssies i íberes, podem trobar collars a manera de pectorals que es realisaven en or i que tenien una autèntica missió protectora. Un eixemple d'estos collars ho podem vore en diverses figures anteriors a la dominació romana de la península. Ad este tipo de collars correspon el que porta una figureta de fanc del santuari ibèric de la Serreta d'Alcoy, datada en el sigle VI a.C. i que es conserva en el museu de la dita localitat. Així, puix, l'or sempre ha segut la representació del sol i per tant de la llum. Símbol de lo immutable i que no es degrada.

Lo mateix ocorria en l’argent, que representa a la lluna i a la feminitat. És la llum brillant que allumena durant la nit, allunta els dimonis i vestiglos. En facilitat s'enfosquix, significant la mutabilitat o corrupció de la naturalea. El ferro és fosc i dur. Simbolisa la nit i les tenebres. En ell es fabriquen les armes i totes les cultures ho associen en la guerra i en la ira. Tots estos metals o be s'utilisaven per a fer completament l'amulet o com a part del mateix.

En segon lloc relacionarem les pedres que principalment han servit com a amulets. Tal vegada en la cita de la Bíblia que parla del pectoral del Juí, obligat en les vestidures del Sum Sacerdot d'Israel, tindríem tot un repertori de les gemes més adequades, pero hi ha gran confusió entre els estudiosos per a poder-les identificar en els noms moderns, per la qual cosa deixarem este assunt per a un treball més ampli.

Gran informació sobre les pedres utilisades com a amulets la podrem trobar en llibres antics, que són els que he manejat per a la confecció del meu diccionari d'indumentària, com són: el Tractat de fascinació o d'aullament d'Enrique d'Aragó, marqués de Villena; el Lapidari d'Alfons X el Savi, en el que s'arrepleguen els d'Abolays,  Mahomad Aben Quich i atres dos anònims, i les Etimologies de Sant Isidor de Sevilla, Santa Hildegarda de Bingen, Sant Albert Magne, Marbodeu Gallo, Plini el Vell, Camillo Leonardo, Pelbarto de Temesuar, George Agrícola, Selvàtic Pandectario, Ebax rei d'Aràbia, Gaspar de Morales i atres.

Resulta problemàtic identificar les pedres antigues en les actuals, ya que tots els mencionats autors antics desconeixien les composicions i formacions de les pedres com ara coneixem per mig dels anàlisis químics, açò fa que a una mateixa pedra li assignen distints noms i distints orígens.

Entre les pedres resenyarem les següents:

En primer lloc tenim els quarsos que, en les seues dos famílies, inclouen la majoria de les pedres utilisades com a amulets. És indubtable que a causa de la seua abundància, llògicament, tenia un baix cost i era, per tant, idòneu per a convertir-se en amulet de totes les classes socials i, especialment, de les menys benestants, és a dir, de la majoria.

El prasi o àgata verda, que Abolays nomena zavarget, Mahomad Aben Quich yzf i Gaspar de Morales jaspi verd. Era esta una pedra d'ajuda en el part i també per a previndre malsensomis. No obstant això, esta pedra era més important per la seua utilisació en joyeria com a substitut de l’esmaragda. Autors moderns li assignen també les propietats de millorar les manifestacions afectives sentimentals, reforçar la capacitat de seducció, encant personal, simpatia, atractiu i dissipar el mal d'ull.


Prasi.

El vidre de roca, ha segut considerat com un dels minerals en més poders ocults. Tal vegada degut a la seua transparència i absència d'impurees en la seua presentació, se li ha associat al pont entre el món espiritual i el terrenal. El vidre de roca apareix ya en jaciments paleolítics, en peces de dimensió reduïda i sense cap utilitat aparent, en la qual cosa cal pensar que es tracta d'amulets. La seua utilisació continua inclús hui per a construir les boles de les gitanes.

La cornalina és un mineral, varietat de la calcedònia, de color roig, usat comunament com a pedra semipreciosa. Semblant a la cornalina és el sart o sardònix. Sempre ha hagut confusió entre abdós pedres. Ni els propis lapidaris s'han aclarit mai al nomenar-les, per la qual cosa les incloc com una única pedra. En realitat pareix que se li dia sart a la de tons foscs. El sardònix està constituït de bandes de sardònia i de bandes blanques i negres.


Diversas coloraciones en las cornalinas.

Es van recuperar cornalines de l'Edat del Bronze en jaciments minoics de Knossos, en Creta, i ya des del V-IV mileni a.C., s'utilisava en Mehrgarh la broca d'arc per a perforar la cornalina per a ser utilisada com a amulet. Per als antics egipcis, la deessa Isis l’utilisava per a acompanyar el difunt durant el seu viage al més allà. Entre els cristians és el símbol de l'apòstol Felip. El sagell de Mahoma, era una cornalina gravada i engastada en un anell d’argent. En els primitius cristians, va ser la pedra utilisada per a reconéixer-se entre ells.


Anell d'or i sardónice (s.IV a.C)

Tant el Lapidari d'Alfons X el Sabi, com a Santa Hildegarda de Bingen la mencionen resaltant les seues propietats en la prevenció de les hemorroides. Produïx alegria, acreix les riquees i evita els efectes d'encantadors, encara que perjudicial per a les donzelles, per creure que evitava la menstruació.

L'amatista o amatisto, és un quars de color roig-violeta pàlit. És la pedra més valorada en el grup del quars. En temps passats l'amatista va ser la pedra preferida pels bisbes de l'església cristiana com a distinció, per la qual cosa és coneguda com la pedra dels bisbes. Leonardo da Vinci va escriure que l'amatista, era capaç de dissipar els pensaments malignes i accelerar l’inteligència. Encara que se li atribuïen propietats d'estanyar la sanc i previndre o curar el mal de cap, a causa del seu gran cost, només es va utilisar entre les classes acomodades.

Hi ha atres varietats de quarsos que eren molt utilisades com a protecció pero, a mida que escric, em done conte de l’impossibilitat de fer cap tipo de descripció en est artícul, ya que excediria en molt l'extensió del mateix, per la qual cosa simplement les nomenaré: calcedònia, jaspi, crisoprasio, pedra de la sanc, citrí, àgata…Per este mateix motiu, en el restant de pedres, em veig obligat a fer lo mateix i només posar les més importants.

El lincurio o turmalina és una pedra que ya relacionen tots els autors antics, concretament des de Teofrast, fa mes de 2300 anys, indicant que es forma de l'orina del gat cerval (en castellà lince), d'on li ve el nom (del llatí lynx, lyncis, linx més el grec ouron, orina). Andrés de Laguna, diu que en la seua época és lo mateix que l’àmbar. La turmalina, es presenta de molts colors i ha segut sempre considerada portadora de virtuts màgiques, favorint la tranquilitat i atraent la salut.

Turmalines de diversos colors.

L'atzebeja, és un lignit molt utilisat com a amulet des del paleolític. Cridaven-li els antics gagate i Abolays el nomena çequech. Gaspar de Morales, nos diu que servix d'ornament a les dames per a enfilalls al coll i als chiquets contra el mal d'ull.

Selenita, nomenada per Gaspar de Morales lapis lunae, s'utilisava per a resguardar-se de les injúries i formar un espai segur al voltant de la casa.

Esmaragda, nomenada per Abolays zamorat, forma part d'una família junt en el berili roig, que va ser utilisada pels druides per a realisar prediccions, i que  els escocesos cridaven pedres de poder i l'aiguamarina. Les primeres boles d'endevinació van ser fabricades de berilis, sent més tart reemplaçat per vidre de roca. En el desert oriental d'Egipte, no molt llunt del Mar Roig, hi ha unes mines d’esmaragdes que possiblement van ser explotades fa 3.500 anys. Va ser la pedra preferida de Cleopatra i durant l'Edat Mija, se li considerava la pedra de l'apòstol Sant Jaume. Sempre se li ha considerat símbol de l'abundància i de la bona image de cara als atres.

Fins al sigle XV, el diamant no va ser considerat com a pedra preciosa, ni se li atribuïen poders excepte en l'Índia. Els romans i els europeus de l'Edat Mija, el tenien en gran estima, pero només per la seua durea, utilisant-lo per a polir i gravar atres pedres. És en el sigle XV quan el diamant es convertix en símbol de la fidelitat conjugal. Especialment capaç de resistir al foc i a l'acer, reunix la força inflexible i invencible, significant l'amor i la llealtat entre un home i una dòna.

Turquesa. Preserva de l'assessinat i de tota mort violenta; conjura el mal d'ull, és talismà per als marins; preserva dels naufragis. Segons la tradició hebrea, la primera mina de turqueses va ser posada en explotació per Isaac, fill d'Abraham, en la muntanya Sinaí i les seues pedres eren molt cobejades pels antics hebreus i els egipcis. A Grècia era usada pels hòmens de major edat ya que se li atribuïen poders preventius contra els assessins i els enverinadors. En l'Edat Mija se li considerava el símbol del valor i grandea d'ànim i es va convertir en el talismà de la Sagrada Orde dels Cavallers d'Orient.


Turqueses.

De color blava opaca i brillantor de cera, emergix com un reconegut amulet en els viages. Es diu que grans viagers com Cristòfol Colon o Basc de Gamma portaven sempre en si una pedra de turquesa. Els àraps la denominaven pedra de la sòrt i en Àsia Central ho consideren un important amulet que simbolisa el valor i l'esperança.

La malaltia del dimoni, que consistia en la por i espant a la foscor, a les tenebres i els malsensomis, es prevenien antigament penjant-se o portant damunt certes pedres que mencionen els Lapidaris, pero que ningú, de moment, ha segut capaç d'identificar. Entre elles estaven les nomenades: reulin, bicedi, pedra que fuig del vi, pedra de la serp, l'escopeteta de la lluna… Lo mateix s'esperava de la pedra de l'oroneta, ficada en una bossa de cuiro de cervo o de jònec lligat en fil de seda roja al coll de l'endimoniat. D'esta inclús nos parlà Guillermo Manier en el seu viage en 1726 i el valencià Jeróni Cortés en 1741, pero en les propietats de neutralisar la set i retindre la sanc.

En una época en que els vestiglos eren no sols fruit de l'imaginació, sino que esta portava a la majoria dels individus a donar-los forma física, creent inclús que podien ser mossegats, fea falta també protegir-se d'ells. Per a açò, es tenia la zayetaniz, que s'engastava en anells, el yelitiz i sevecuz. A totes estes pedres de moment ningú ha pogut posar-los les nomenclatures modernes.

Pedra de la llet. Es tracta d'un jaspi blanquinós, a que Abolays nomena zarocan, Mahomad Aben Quich galathyte i Gaspar de Morales galeatez. Es penjava del coll de les dònes de manera que caiguera sobre el pit per a fer créixer la secreció de llet. També se li atribuïa la virtut d'aumentar la salivació dels chiquets que la portaren.


Pedra de la llet ab un cascavell de plata.

L'àmbar o succí (del llatí succinum) és una pedra preciosa feta de resina vegetal fossilisada provinent principalment de restes de coníferes. El seu nom ve de l'àrap i significa el qui flota en la mar. Segons açò només li correspondria esta denominació a l'àmbar gris, que és una secreció biliar del cachalot. En realitat les fonts migevals també pareixen referir-se al gris i criden àmbar de contes al groc procedent de la fossilisació. El gris es penjava del coll dels chiquets per a poder neutralisar l'efecte del vi i poder-los alimentar en vi. En canvi el groc era valorat més pel seu efecte decoratiu en joyeria.

La pedreta del mal de cap o ull de santa Llúcia, és una secreció calcàrea que forma el caragol marí conegut vulgarment com a orella de mar i astrada rugosa. És una protecció que fan tots els caragols, tant marins com terrestres, pero que en cas de la varietat rugosa és de molt grossor, la qual cosa li conferix un cert aspecte de pedreta plana. Est opèrcul se solia engastar en algunes ocasions en argent, pero lo més corrent era el portar-lo simplement foradat i penjat del coll. Es dia que era efectiu com a protecció de la vista, la migranya i la sordera. En el centre del territori espanyol, se li ha cridat també haba de santa Lucía, tal volta per ser el seu aspecte semblant al d'una fava seca.

Els bezoars o bezars són un aglomerat de material vegetal, animal o textil, retingut en el tracte gastrointestinal i expulsat posteriorment. Es té notícies de la seua utilisació des del sigle III a.C. i la seua estima era tal que formaven part de quasi de tots els guardajoyes reals. Carles V tenia en la seua colecció de Yuste caixes en pedres bezoars. Es creen eficaços contra tot tipo de verins. En els documents que he estudiat, m'apareix en l'inventari dels bens de l'alcalde major d'Elig, Fèlix Montes, i de la seua esposa, Águeda Álvarez, on s'indica “un dije de piedra besual engastada en oro”.


Bezoar. Col-lecció particular.

La pedra del gall, és una pedra de color blanc violat que apareix en l'estòmec de galls i gallines. Era considerada com un amulet i se li atribuïen propietats d'alegrar l'esperit i evitar la tristea. Se'ls posava als jóvens per a alluntar-los de les pors de l’infància.

La pedra de l'àguila, és una agarrofila produïda per l'àguila, ya la nomenada per Sant Albert Magne i que a mijan sigle XVIII, cita inclús el valencià Jeroni Cortés, indicant-nos que té aspecte de castanya i que s'utilisava en els parts lligant-la a la part de dins de les cuixes de la partera.

Pedra del peix corp o de corbina. Es tracta de dos otolitos de color blanc verdós que té el peix teleòsteu nomenat corbina, allojats en l'oït i que li servixen per a mantindre l'equilibri. La seua utilisació es remonta a més de 3.000 anys, apareixent en jaciments d'época prerromana com a ofrena i com a joyes. Gaspar de Morales, en el sigle XVI, fa especial menció de la seua utilisació pels valencians i italians. La majoria solien simplement penjar-los en un cordonet, pero algunes s'engastaven en argent o inclús en or. S'utilisaven per a combatre la nefritis,  el reuma i l’artritis.


Otolitos del peix corp o corbina.

Pedra del raig o del llamp. En realitat la fulgurita, que és la pedra que científicament està relasionada en el raig, no té res a vore en el tema que nos ocupa. La nomenada popularment pedra del llamp, és en realitat una astral de pedra polida d'época prehistòrica que des de temps antics es considera com a amulet protector de la caiguda del raig. Estos amulets eren arreplegats per pastors i llauradors en el camp i solien portar-los sobre si o els colocaven en les cases. Recorde que en una casa de Bocairent vaig trobar una mig amagada en una biga junt en el tir de la chimenera, cosa molt llògica, ya que es tenia la creença que els llamps entraven a les cases per la chimenera


Pedra del raig o del llamp. Collecció Ferrandis-Bermejo.

Pedra de la serp o pedra escorçonera. Actualment se la nomena serpentina, és de la mateixa família que el marbre i l’alabastre. Abolays diu que és de color vert fosc, i nos indica que “la seua virtut és tal, que qui la portara, serà segur de no haver-hi la malaltia del soroll que es fa en el cap”. No obstant sempre s'ha utilisat contra les mossos de les serps, i inclús a mijan sigle XIX, és reivindicada esta virtut per Pablo Storch i Sigués en 1858, en un tractat titulat “El imán de los venenos, o sea, tratado de la piedra escorzonera o serpentina”. 

Coral. En realitat no és una pedra, sino l'esquelet sedimentari de molts pòlips que es constituïxen en colònia. Els seus colors són el roig, blanc, rosa, blau i negre. Els corals no treballats són de color mat, i adquirixen la seua brillantea al ser polits. El coral més valorat és el roig tirant a fosc. Al coral se li han assignat moltes virtuts a lo llarc de l’història. Els egipcis l’utilisaven per a fer màgia amorosa i d'això també parla el Lapidari d'Alfons X. Morales diu que llevava el dolor d'estòmec, espantava les tempestats i protegia la casa dels llamps. També se li assignava l'enfortir la voluntat i la protecció general del portador. És l'amulet més eficaç contra l'enveja i la calúmnia.

En els pobles dominats per l'Imperi Romà, resultava corrent vore penjant del coll d'hòmens i dònes un tros de coral que portava gravat el nom de la deesa de la nit, Hécate. Esta qualitat protectora contra les ombres portava a les mares gregues a colocar chicotets collars de coral als seus fills, a fi que no moriren per accident o malaltia durant les hores de somi. 

En la documentació valenciana estudiada són molts els collars que apareixen de contes de coral redons o mantenint la seua forma original en forma de chicotetes branques. De vegades es combinava en perles, nacre o atzebeja, reforçant així el poder de dos matèries i obtenint a més un efecte de colorit. Tal és el cas d'un inventari de bens alcoyà, en el que apareix, combinant a més en un element devocional “un collar de coral i atzebeja en una image de la Mare de Deu del Pilar chiqueta daurada” .

Aljófar. És sinònim de perla. De sempre se li han atribuït grans propietats. Els perses la consideraven el signe de la lluna i en forts poders màgics. Els musulmans, a l'entrar en el cel, seran complimentats en un collar de perles. Els cavallers migevals solien portar perles en el camp de batalla com a protecció. Durant molt de temps les perles han segut considerades com el regal de boda ideal perque simbolisen la purea i l’inocència. Abolays en el Lapidari, nos diu que és bona per a previndre la melancolia. No cal ni dir-ho el gran consum que se fa en les terres valencianes de l'aljófar en collars i atres joyes.

El nacre o mareperla, és una substància duríssima, blanquinosa i en reflexos irisats; és extret de la closca de moluscs marins, generalment bivalvats o del tipo nautils. El nom de nacre procedix de l'àrap i significa caragol de mar. Del text d'Abolays es desprén que era el mateix que nomena tarmicaz. A l’igual que l'aljófar, se li relaciona en la feminitat i la fecunditat, sent utilisat per les dònes per a propiciar l'embaràs. Lo mateix que en l'aljófar, molts dels collars de les valencianes, estaven fets de contes redones de nacre.

Atres pechines que ben sovint s'han usat com a amulet són les de ciprea o cauris, la forma de les quals recorda l'orgue sexual femení, orige del naiximent, fa que es convertixquen en protectors de l’infància i de la concepció. En realitat, qualsevol pechina simbolisava la fecunditat que nos proporciona l'aigua. Generalment solien portar-se simplement passades per un cordó o cadena per mig d'un foradament previ de la pechina i, en molts casos, engastades en argent. Hi ha constància de la seua utilisació des del paleolític. Com a eixemple dels relacionats en els documents, aportarem un  inventari de bens de Caudet, de l'any 1855, en el que es relaciona “una caracola de mar engarzada en plata”.


Concha de caragol de mar, encastada en un casquet de plata. Madrid. Museu del Trage.

Al marfil, nom que antigament pareix que només designava el del clau de l'elefant, se li assignava les propietats de confortar el cor, conservar el fege i restrenyia les purgacions blanques de les dònes (la gonorrea)

Algunes parts d'animals van ser molt utilisades com a amulets com vorem a continuació.

Per tal de facilitar la dentició dels chiquets, moltes mares penjaven-los del coll potes de fardacho o dents d'animals especialment d'ariçó o de cavall. Ad açò ve un poc això de la vella dita “de lo que es menja, es cria”. És a dir que per a dentar = dents. L'us de dents de cavall com a amulets està documentat des d'época magdaleniana, com es desprén de diversos penjolls d'eixa classe trobats en jaciments arqueològics. Estos amulets tenien un efecte intimidatori en alguns casos, especialment quan es tractava de dents de llop o de porc javalí. Se suponia que cap d'estos animals atacaria a qui portara sobre si una part del dit animal.

La garra de teixó, mamífer nocturn de la família dels mustèlits, era també un amulet molt freqüent per a previndre el mal d'ull en els chiquets i dònes. Se solia portar, com la majoria dels amulets, penjant en una cadeneta i suspensa de la cintura. El número cinc, en este cas les cinc ungles, servien per a trencar els maleficis, així mateix de la pell del teixó s'ha dit que la fetillera que volia fer malament a qui la portava, estava obligada a contar els pèls abans de formular el malefici, en la qual cosa donava temps d'espantar-lo i contrarrestar-lo. En el dot de Francisca Lozano i Antonio Vives, de l'any 1708, llauradors d'Abanilla, apareix “una mano de tejón con conterón de plata”.


Garra de teixó. Collecció Ferrandis-Bermejo.

Parts de la cobertura de l'armadillo, especialment la cua, van ser utilisades com a protecció generalment i concretament contra els enchisos. Llògicament es pensava que l'armadillo tan protegit dins del seu closca, fea extensible eixa protecció a qui ho portara en si o el tinguera en sa casa.


Cua d'armadillo. Col-lecció Ferrandis-Bermejo.

L'ungla de la gran béstia. Félix Palacios, mege de Felip V, nos diu en el sigle XVIII: “traese como amuleto para preservarse de este achaque en sortijas ó un pedazo colgado del cuello ò atado à la muñeca”. Es tractava de l'ungla de l'ant, que es venia en les potecaries per a confecció de fàrmacs i, a trossos, com a amulet.

La mandíbula del cérvol volador (lucanus cervus), s'ha utilisat com a amulet des d’antic i, pràcticament, en tota la península. Es tracta de la mandíbula d'un insecte que en l'actualitat només està present en la part nort peninsular i pràcticament a la vora de la desaparició. El mascle està considerat com un dels insectes més gran d'Europa i posseïx unes robustes mandíbules que tenen l'apariència de les astes d'un cervo en miniatura. S'utilisava contra el mal de queixal i contra les bruixes.


Mandíbula de cérvol volador. Museu Etnografic de Castella-Lleó (Zamora)

Castanya d'índies. Fruit del castany d'índies que s'utilisava per a combatre lo que antigament es coneixia per fòc de Sant Antoni o erisipela, l’usagre (espècie de dermatitis pròpia de chiquets falts d'higiene), els tumors i contra el dolor d'oït dels chiquets També és usada contra el mal d'ull i com a element que atrau la bona sòrt.


Castaya d'Indies. Museu Etnografic de Castella-Lleó (Zamora)

Fins ara hem parlat dels materials, pero passem a descriure cóm es portaven sobre el cos. En primer lloc hem d'advertir al llector, que el portar amulets anava des d'un principi en contra del primer manament, ya que se'ls atribuïx un poder alié al del Deu verdader, per la qual cosa l'església cristiana no era, en principi, partidària d'esta pràctica i, inclús en alguns moments, era perseguida per l’Inquisició. A pesar d'això, totes les classes socials feen us d'amulets i, especialment, per a us infantil.

Podem vore en els retrats dels infants reals i nobles cóm eren retratats en dijeros de cintura o amulets diversos sobreposts directament sobre la roba. Com a eixemple vejam el retrat de l'infant Patricio Blanco, fill d'un escrivà, conservat en Museu del Monasteri de les Benedictines de Sahagún a on s'advertix un dijero de cintura en el que porta una castanya d'índies, garra de teixó, corneta,  campaneta, pedra de la llet, escapulari de la Mare de Deu del Refugi i un atre que no se veu. La veritat és que el món infantil era el més desprotegit i per això les mares no dubtaven en carregar els chiquets en tot tipo d'amulets fins als cinc anys. Els amulets eren portats pels chiquets penjats d'una cinta faixera a la cintura o be cosits directament sobre la roba.


El xiquet Patrici Blanco. Museu Monestir Mares Benedictines de Sahagún (Lleó) , de tres mesos d'edat.

A partir dels cinc o sis anys, els amulets deixaven de ser vists, llevat que en realitat tingueren el tractament de joya, en la qual cosa eren portats a la vista. No obstant lo dit adés, l'iglésia no sols era conscient de la seua utilisació, sino que no dubtava en posar-li’ls en algunes ocasions a les pròpies imàgens, com és el cas de la nostra Mare de Deu dels Desamparats o del propi Jesuset. Per descontat en estos casos, prèviament havien format part de la joyeria popular i després oferits per donants a les imàgens.


Mare de Deu dels Desamparats. Pintada per Tomás Yepes. Descalzas Reales de Madrid.


Detall d'un cuadre anonim, que representa a la Mare de Deu dels Desemparats. Col-lecció de la Societat Arqueologica Lul-liana de Mallorca. Entre les joies, es poden apreciar dos manetes, dos branqus de coral i un clau probablement de porc senglar.

Entre els amulets més representatius i més estesos per tot el territori espanyol, tenim la figa i la branca de coral, abdós destinats especialment a combatre el mal de la fascinació o mal d'ull.


Maneta de fusta engarsada en plata. Colecció Ferrandis-Bermejo.

L'amulet del puny tancat mostrant el dit polze per entre el dit índex i el cordial, fent la manus fica o figa, ha segut des de temps antics la prevenció contra l'encantament o embruixament, cridat mal d'ull, contra l'enveja i els zels i per a protegir-se d'algunes malalties. La figa apareix en Egipte ya en el tercer mileni a.C. i en la península està àmpliament documentada. En el tesor dels Villaricos es varen trobar gran quantitat d'elles.

Per a la seua construcció s'utilisava la majoria de les vegades l'atzebeja, el coral, el vidre de roca i determinades fustes que ya tenien, de per si, estes virtuts. Com ya hem dit en anterioritat, el mal havia que véncer-lo en les seues mateixes armes. És a dir, el mal de la mirada, havia que contrarrestar-lo en la vista, en la qual cosa resultava apropiat utilisar qualsevol cosa que distraguera la mirada maliciosa i, per a açò, eren apropiats els colors rojos, negres o en reflexos.

En la documentació estudiada per mi, apareixen figues diverses vegades, com és un inventari d'Alcoy de l'any 1668, en el que es reflectix “una maneta o figa de fusta, vella i en sa guarnició d’argent”. En Valéncia se li cridava maneta.

La branca de coral, és l'atre amulet més utilisat contra el mal d'ull, i consistia en una branqueta de coral en la seua forma natural, polida i engastada en un casquet d'or o d’argent. També en la documentació la trobem en l'inventari dels bens de Josep Manares, llaurador de Taverna (Tavernes de la Valldigna) l'any 1681, on es menciona “una branca de coral en sa guarnició i cadeneta d’argent”.

L'home, des del principi dels temps, ha utilisat les joyes com a cosa ornamental, pero en elles sempre s'ha manifestat el símbol del poder i de les creences soci culturals. La joya està plena d'intencions,  de mensages que es transmeten i fan part del sentir i de la cultura dels pobles.

Des d'este principi les joyes no són només adorns, sino també amulets posseïdors de poders o dons que beneficiaven als que els porten. Estos poders són creences populars que es mantenen com a part de la seua cultura.

Una de les formes més antigues de joya/amulet és l'anell. En totes les troballes arqueològiques s'han trobat anells representant planetes, deïtats o inscripcions de protecció. Des de temps molt antics, s'han gravat els seus noms o símbols en els anells. Encara en els nostres dies conservem la tradició de gravar en noms i data els anells de boda que enfront de l'altar s'intercanvíen els contraents com a mostra d'entrega mútua. En els anells s'engastava generalment alguna pedra, pechina, òs o un atre element que posseïa determinades propietats apotropaiques.

El collar ha tingut des dels seus inicis un sentit màgic; ya des de la més remota antiguetat el lluïen reis i sacerdots com a símbol de poder. En totes les cultures el collar en forma de pectoral, és a dir, que penjara fins a l'altura del cor, on se suponia que s'allojava l'ànima i d'on brollaven els sentiments, era la protecció, envoltori i refugi de l'ànima.

En l'actualitat el collar ha quedat relegat especialment a us femení, pero no ha deixat de tindre el seu sentit protector, ya que contínua fent-se en els mateixos materials, o inclús en algunes ocasions, com a complement s'afig algun amulet concret. Com podem vore en l’inventari dels bens de Francés Silvestre, llaurador de Quart dels Valls, apareix combinat en un objecte devocional: ”un collar de coral i atzebeja en una image de la Mare de Deu del Pilar chiqueta daurada”.

Les arracades o pendents, també tenien el seu simbolisme que, essencialment, s'ha conservat en la joyeria tradicional; en el cas de les valencianes resulta curiós que, fins a l'actualitat, s'ha conservat un model de pendent que encara porten les dònes del Villar i que inclús recorden algunes dònes de l'Horta. Em referixc a les gallegues. D'este tipo de pendent ya es va trobar un eixemplar en el jaciment de la l'Alcúdia d'Elig de les mateixes característiques que els veem en el Villar. En la documentació consultada nos apareixen molt sovint. Com a eixemple pose el cas del dot la llauradora de Manises Teresa Alcàsser, en 1724, on es relacionen “unes galleguetes d'or esmaltades”.


Arracada del tresoret de l'Alcudia d' Elx. Catalogada com del segle VI. Museu de  l'Alcudia d' Elx.

Este tipo de pendents, està relacionat en les creixents llunars que, segons la creença popular que s'ha mantingut des de la prehistòria, la lluna derrama fertilitat i ventura en la seua fase creixent, considerant-se símbol de feminitat i fertilitat. Així mateix, també es considera protecció contra la llum nocturna de la lluna que es considerava tenia efectes nefasts sobre els chiquets.

Els tintinàbuls, són tota una família d'amulet/sonalla d'us infantil. En este grup hem de considerar les sirenes, lleonets, campanetes, cascavells, cornetes i estrenes. Estes últimes les excloem ya que, encara que són de les mateixes característiques, és un amulet cristià que hauria que considerar-lo com a medalla. Ya des d'época romana, s'utilisaven este tipo de proteccions, basades en la creença que el so de les campanetes i chiulets, espantaven als dimonis i sers malignes.

Solen anar penjant d'una cadena curta que es bifurca en dos o tres ramals que se subjecten quasi als extrems de la sonalla. Generalment a la part inferior porten penjant cinc cascavells o campanetes.

La sirena, és un amulet a manera de tintinàbul o sonalla, derivat directament dels penjants o brincos manieristes en esta representació, en la simple substitució de les perles pendents per cascavells o per campanetes. Es tracta de la representació fantàstica de l'híbrit de dòna i peix. Ya des d'época romana, es venia relacionant la sirena, concretament a Escila, filla de Forcis i Hécate, que era la que tenia esta forma, ya que les sirenes en realitat eren un híbrit alat de dòna i au. La sirena era relacionada en les influències negatives, l'engany i l’encantament, per això dònes i chiquets acostumaven a portar-les precisament com a protecció. En la documentació estudiada veem descrites les seues característiques, com en el cas de l'inventari dels bens de Joseph Manares, veí de Taverna (Tavernes de la Valldigna), en 1681, en el que apareix “una sirena en zinc cascavells d’argent sobredaurat


Sirena de plata. Li falten tres cascavells. Col·lecció particular.

De les mateixes característiques són els lleonets, substituint-se la figura de la sirena per un lleó, que simbolisa el valor, la valentia, la força i la vitalitat. En la documentació apareix en l'inventari de l'advocat de Caudet Joseph Garrido, en 1784: “Un leoncico, campanilla y medalla de plata”, que formaven un conjunt i que segurament se subjectarien en una cinta a la cintura.


Lleonet amb la seua cadena i cinc cascavells de plata. Madrid. Museu del Trage.

Cornetes o chiulets. Són de forma semblants a les sirenes i lleonets. En este cas el sò tenia que ser produït pel propi portador o, tal vegada, s'esperava que el propi objecte fora intimidatori.

La campaneta, consistia en una simple campaneta penjant d'una cadena. Era un dels artículs més empleats per ad este fi i, de fet, és el que majorment veem reflectit en la pintura infantil dels sigles XVII i XVIII. En la documentació estudiada la veem relacionada molt sovint i entre capes socials de qualsevol tipo. A manera d'eixemple, el del dot d'uns llauradors de Meliana, en 1810, en el que apareix “una campanilla de plata con su cadena”.


Campaneta, segle XVII. Col-lecció Ferrandis-Bermejo.

Per a finalisar, tenim el memento mori o vanitas. En realitat es tracta més be d'un recordatori de l’inevitabilitat de la mort i d'un protector contra ella; per este motiu, era empleat per les persones majors, que solien portar-lo penjat sobre si mateix o del rosari; així, puix, era la culminació de l'etapa de la vida. La seua missió era recordar que, d'acort en els nostres actes, seriem jujats quan nos sobrevinguera la mort, per la qual cosa intentava alluntar-la i estar preparats per a quan arribara. El cos es descompon, pero l'ànima és immortal. La seua utilisació estava més vinculada a persones en un cert poder.


Memento mori. Ibori. Se pot apreciar la cara i la calavera. Col-lecció Ferrandis-Bermejo.

El seu orige és d'época romana per lo que fa al concepte, encara que provablement degué agafar forma durant el Renaiximent. Generalment consistia en un cràneu o calavera realisada en algun mineral o en marfil.

A manera de conclusió, podem dir que els amulets han segut una constant en totes les cultures i inclús en l'actualitat molta gent creu en ells i continua utilisant-los. Com est artícul se'm va plantejar en l’idea de mostrar la seua utilisació com un complement d'indumentària, he de dir que, encara que ya ha quedat clar, que s'utilisaven, en la majoria dels casos, en l'àmbit infantil, que era el que es considerava més desprotegit.

Entre els adults es manifestava escassament i, en cas de portar-se, se fea sense ostentació i de manera que, en la majoria de les ocasions, es portava ocult, ya que, com hem indicat anteriorment, no estava ben vist per considerar que era esperar una protecció diferent de Crist i de les creences cristianes. Per la seua banda l'església catòlica ya havia assimilat a cada apòstol en una pedra, en l’intenció de cristianisar l'idolatria, és a dir el cult a les pedres. Els amulets van ser substituïts per artículs devocionals, especialment medalles, agnusdeis i reliquiaris als que se'ls donava el mateix sentit apotropaic. Així, puix, a cada sant se li atribuïa un efecte protector que, normalment, i especialment els màrtirs, estava vinculat al seu martiri.

En l’indumentària tradicional els amulets són poc representatius i quasi només es conserven en algunes collaradas maragatas de dubtosa autenticitat i sempre en conjunció en elements devocionals que són els majoritaris en la seua confecció. En el cas de l’indumentària tradicional valenciana, vestida en l'actualitat, només seria correcte portar alguna maneta o alguna branca de coral engastades en argent.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada