viernes, 13 de julio de 2012


Criar cuc.
Memories de quan era chiquet.

Vicent Ferrandis Mas.

Publicat al llibret de la falla Palleter. 2012.

Quan uns amics d'esta falla em demanaren un artícul sobre la cria del cuc de seda, la primera cosa que vaig pensar era en com estava de distant este assunt de la meua especialitat que és l'Indurnentária. Em vaig dir, hauran pensat en la relació del cuc productor de la més preciosa fibra textil que existix i el producte final que és una roba de seda. La veritat és que pronte em vingueren al cap els recorts de la meua infancia, perque yo vaig ser probablement dels últims de l'Horta que criaren cuc per a traure algun profit económíc, encara que yo mateix ni tan sols ho pensava.

Els meus yayos, especialment la meua yaya Toneta, coneixia molt be la meua afició als animals, i sempre intentava mantindre'm ocupat durant el temps que no passava en el colege cuidant d'algun d'ells. Yo, per la meua part, abans d'anar al colege ya m'havia alçat i havia fet alguna de les meues maldats com diríem ara, pero que llavors yo no interpretava com a tals. Entre les meues especialitats més recordades havia dos que inclús romanen molt en la meua memoria. Una consistia en pujar-me a la teulada, alçar teules i agafar avespes dels avespers i subjectar-les per les ales a les pinces d'estendre la roba; l'atra era agafar els ceps i plantar-los en el descampat a on jugáven els chiquets del colege, a on acudien gran quantitat de teuladins i que quedava a escassos 100 metros de ma casa. Quan tornava a casa per a agafar els llibres i anar-rne'n al colege, ya portava alguns pardals que després pelava per a sopar.

Puix be, la meua yaya Toneta, en l'intenció de mantindre'm més ocupat i que no ixquera de casa o que caminara per les teulades només clarejar, se servia de l'estrategía de comprar-me algun animal per a que yo el cuidara. Ya els hi havia en la casa i eren els propis del corral, com gossos, gats, gallines, abelles i conills; pero estos, per ser tan coneguts, no eren prou per a mantindre el meu interés. Yo sabia capar als conills per a que es feren grossos i ajudava en les tasques de les dos o tres colmenes que teníem en la teulada.

Recorde que en una ocasió, per als meus Reis, en lloc del carro de joguet i el seu cavall de cartó, que solia ser molts anys el mateix encara que restaurat, o el característic patí que quasi tots els de la meua edat teníem, em compra un jónec que durant dos o tres anys vaig cuidar, i que un atre any fon un corder Abdós finalment acabaren en el matador en gran disgust per la meua part que m'havia encaprichat d'ells. També recorde que, en una atra ocasió, em compra un ramat d'ánets que, cada vegada que eixia del colege, yo m'armava en una vareta i trea per a que menjaren caragols als camps que havia passat el Calvari.

Quan tenia set o huit anys, o poc més, la meua yaya aná a Chirivella a per llavor de cuc de seda. No soc capaç de recordar quina época de l'any era, en lo qual en estos moments no sé si els ouets passaren tot l'hivern en la casa o arribaren a ella ya quasi a punt d'eclosionar.

Per un atre costat, quan arribava el temps que les moreres ya comencaven a tindre fulles, era el moment de preparar l'andana (foto 1). En casa dels meus yayos, les andanes havien sigut desmontades per a tindre en el seu espai atres productes agrícoles, principalment cotó o tabaco Els canyiços estaven arrimats a una paret pero el bastidor desmontat, per lo que per a poder posar els canyiços, s'utilisaren tots els peges de llit que hi havia disponibles de tots els llits de taules que ya llavors no s'utilisaven.



1. La clàssica andana de l'Horta. Foto de Josep Maria Cabedo. 1919.


Quan ya teníem tot preparat i les moreres ya es veen que verdejaven, estávern per Sant Josep. Esta data sempre ha sigut significativa en Valéncia en l'aspecte de posar a avivar els ous del cuc de seda, i també per a ajuntar les parelles de canaris per a la cria. Yo recorde que el meu yayo sempre m'ho aconsellava.

Encara que en el método de criança dels productors a major escala, la llavor s'avivava primer rascant-la dels papers i llavant-la, de manera que els ouets que no estaven fecundats quedaren surant per a poder-los apartar i deixar només els seleccionats fecundats per a ficar-los en incubadores, no va ser este el meu cas. Yo no disposava d'incubadora i l'única cosa que podia fer era tindre'ls en un lloc en temperatura constant, a una temperatura ideal, és a dir ni fret, ni calor, una temperatura que rondava aproximadament els 20-22°. En esta temperatura mantinguda els ous al nové o décim dia aproximadament, començaven a eclosionar (foto 2).

Recorde que la llavor es tornava blanquinosa especialment per algun dels seus costats i per l'atra es percebia una zona fosca que era el cuc que anava prenent forma. Finalment el cuc en la seua boca obria el forat per a on eixir i eixia a l'exterior ávid de menjar; els havíem posat sobre els papers un tros de tul i sobre la fulla de morera fresca, de manera que a mesura que anaven eixint, ells enfilaven guiats per l'olor a la busca de les fulles fresques i es posicionaven sobre elles començant a menjar. Esta etapa d'avivat havia de durar dia i mig, o com a máxim dos, ya que de tardar més temps els cucs no eixien igualats perjudicant com vorem tot el procés. Resultava verdaderament emocionant vore que cada vegada que m'acostava a mirar-los hi havia més d'aquells quasi imperceptibles cuquets en les fulles de morera.

Per a procurar igualar-los tot lo possible, als més jovens els posávern fulles de morera més sovint, d'esta manera i sense fer dejunar als més majors, conseguíem que creixqueren més i no es notara la diferencia d'hores que podia haver entre els primers que havien naixcut i els últims. Esta premissa d'igualat era necessari dur-la durant tot el procés, ya que en la fase final o pujada és essencial que també es faça al mateix temps.

L'andana (en el meu cas els canyiços deixats sobre peges), estaven situats en un lateral de la part superior de la casa próxims a una finestra, pero apartats del corrent directe, ya que és bo per al cuc una gran ventilació. He de deixar clar que el cuc no respira per la boca, sino que transpira per la seua pell, lo que fa imprescindible que el local estiga sempre ben ventilat, pero no a l'intemperie. De no fer-ho de la manera expressada el cuc emmalaltiria i moriria en facilitat. Res més lluny de lo que feen molts deis meus amics que criaven uns pocs cucs en una caixa de sabates.

En la casa hi havia quasi a l'altura del ráfol diverses finestres de chicotetes dimensions que permetien, ademés de les finestres grans, un aireig de la part alta del local, ya que els canyiços de les andanes arribaven a més de dos metros d'altura. Són poques ya les cases dels pobles que conserven estes finestretes (foto 3), ya que en les reformes modernes de les fronteres de les cases, almenys per la part exterior, s'han tancat, encara que inclús és possible advertir-les des de l'interior.



3. Casa d'Aldaya en andana i els finestrons per al cuc. Foto de l'autor.


Com tan important com la ventilació és mantindre la temperatura lo més constant possible, crec recordar que per la nit es mantenia el fumeral de la casa ences, i com l'andana estava colocada entre finestres, pero prop del tir del fumeral, es conseguia mantindre una temperatura que no baixara massa. Ademés recorde que les finestres no es deixaven tan obertes com durant el dia. També si existia el risc de tempesta o esta es formava de manera imprevista, s'actuava immediatament, ya que existia la creença de que la collita es podia danyar.

En referencia a la temperatura era convenient que durant les primeres vides fora més elevada que en les últimes, ya que la propia calor generada pel cuc, unit a la pujada de la temperatura a mesura que avançven els dies, podia posar en perill la vida del cuc. Com hem dit, al respirar el cuc per transpiració fa que es prodüixca una certa humitat que és imprescindible eliminar a mesura que avança la cria.

Després d'estes generalitats, procediré a descriure la vida del cuc, marcada en cinc edats que corresponen a quatre sons o mudes i que acaben en la pujada a la boja i la consegüent construcció del capoll.

Es coloquen les fulles cobertes de cucs sobre els canyiços cuidant d'espayar convenientment estes fulles. En quant esta operació, que es denomina la "saca", ha acabat, cal donar-los de menjar. Per ad aixó es trien les fulles més tendres que trobem; els cuquets, guiats per l'olfat, no tarden a dirigir-se ad elles, distribuint-se ells sols per a no molestar-se.

En este primer dia de criança es donen als cucs quatre menjars, tenint atenció de colocar les fulles una a una, a fi de que els cucs no es perguen entre elles. Si en alguns llocs els cucs estan massa estrets, es coloquen en ells algunes fulles que després es retiraran, en quant estiguen prou cobertes de cucs, colocant-les en atres llocs.

Durant tota esta primera edat, el número de menjars ha de ser almenys de quatre o cinc diaris, separats aproximadament per unes quatre hores excepte l'últim que pot estar un poc més separat i en més quantitat de fulles. S'haurá de distribuir les fulles lo més uniforme possible evitant sepultar els cucs i s'anirá engrandint la zona per a que els cucs puguen espayar-se ells mateixos.

Al tercer dia, els cucs comencen a canviar d'aspecte; el seu color és menys obscur; la superfície de la seua pell menys erícada de péls, La seua gana augmenta; cal per tant donar-los els menjars en número més gran, fins a set o huit per dia i ampliant la zona per a que es vagen repartint.

Entre el quart i quint han desaparegut els pels sobre la superfície dels seus cossos. El cap ha blanquejat; té aspecte platejat i lleugerament transparent i el restant de la pell s'acosta al to avellana, molts cucs comencen a sacsar el cap, i la gana dels cucs comenc;a a disminuir. Estos diversos síntomes indiquen que els cucs entraran en muda per primera vegada. Era llavors l'hora de desllitar, transportant els cucs a un atre canyís net. Per a mon yayo era relativament senzill, ya que com el temps que podíem dedicar la meua yaya i yo als cucs només nos permetia criar mija onça de llavor, realment era poc menys d'un canyís lo que en eixe moment vindrien a ocupar.

Al sext dia se'ls posava un poc de fulla prou espayada i només se'ls reposava en alguns 1locs; els cucs anaven fixant-se a lo que trobaven próxim en un fil de seda que havien segregat i nos havíem plantat en el septím dia; es tornaven immóbils, mantenint el cap alt i entraven en la seua primera muda. Quan els cucs estan dormits no cal molestar-los, ni donar-los menjar. Durant aproximadament un dia els cucs romanien dormits.

Després els cucs es despertaven i començaven a moure el cap a dreta i esquerra; llavors la pell del cap se solta; en unes contraccions es desprén del restant de la pell, que queda subjecta al fil que havia segregat abans d'adormir-se. Quan l'operació ha acabat, comença a buscar aliment. El cuc té llavors el morro més allargat i el cap negre; el cos, de color cendra obscur, i cobert d'una pelussa curta; les parts o anells que componen el cos es mouen en més facilitat. Al despertar de la dormida el cuc ha multiplicat per quatre el llarc i per més de dotze el seu pes de náixer;

Quan s'advertix que prous cucs han despertat, se'ls fiquen fulles tendres, als pocs minuts els cucs desperts hauran passat i pujat a les fulles, i se n'aniran passant a l'atre canyís, que ya s'havia netejat i es van deixant les fulles cobertes de cucs ben espayades. Només quedava revisar els llits per si algun cuc retardat s'havia quedat en elles i netejar el canyís buit per a utilisar-lo més avant.
Durant les primeres hores, és a dir acabats de despertar, no són molt menjadors, pero a mesura que espavilen es tornen voraces, de manera que l'enderná mengen ya molt i comencen a engordir fins al tercer o quart dia; després sobre el quint dia d'esta segona etapa comencen a perdre gana. A l'advertir este síntoma, procedíem a desenllitar als cucs passant-los en les fulles sobre les que estaven posats, a dos canyissos en conte de u i afegint-los alguna cosa de menjar, encara que només lo que es veia que menjarien.

Abans de finalisar el sext dia tots els cucs s'havien dormit; permaneixien lmmóbils un atre dia i al despertar es desprenien de la pell vella; se'ls posaven fulles noves i ells anaven a buscar-les. Els cucs tenien l'aspecte i el color que han de tindre per a lo que els queda de vida com a cuc, n'hi havien blancs totalment i zebrats, encara que podia haver-ne també negres, a pigues, blancs zebrats o negres zebrats, segons la varietat a la que pertanyga la llavor.

Les potes posteriors han adquirit molta forca i poden fixar-se fortament a les fulles de morera. Durant la segona edat el pes s'ha quadruplicat. Els menjars, durant la tercera edat, són quatre i cada vegada més copiosos; les dejeccions s'han fet també més abundants i més voluminoses; i eren com a chicotets cilindres negres. Al tercer dia, les fulles i excrements eren tants que es fea imprescindible un desenllitat i els cucs ocupaven tant que s'havia de posar en funcionament un tercer canyís.

Al sext dia els cucs ya estaven disposats a fer una atra dormida i de nou havien acumulat moltes deixalles i calia fer un atre desenllitat. A l'octau dia, tots els cucs estaven dormits i ben subjectes en els fils de seda segregats. Al despertar per tercera vegada, havien quadruplicat de pes i doblat de qrandária des de l'anterior muda i buscaven rápídament les fulles fresques.

Al segon dia d'esta quarta edat, es fea necessari un nou desenllitat i ampliar a un quart canyís. Al quart dia, de nou s'havien de desenllitar i acomodar-los en un quint canyís, que com ya no quedaven peges, s'havia de colocar sobre la taula de matar el porc. La ventilació en eixa época havia d'estar molt vigilada ya que els cucs desprenien molta calor. Els cucs més retardats es procurava concentrar-los tots en un mateix canyís, per a poder anar renovant-los el menjar més sovint i un poc més de calor, a fi que s'igualaren. Començaven llavors la chicoteta fresa, és a dir a menjar en molta més avidea, per tant requeria estar donant-los menjar molt sovint (fotos 4 i 5).



Collint la fulla de la morera. Foto de Josep Maria Cabedo. 1919.




5. Pesant la fulla. Foto de Josep Maria Cabedo. 1919.



Al septlrn dia la gana disminuïx i entre el septim i octau dia els cucs entren en muda. Així, a l'observar-ho es procedia al desllitat abans que començaren esta última dormida.

A l'eixir de la quarta i última muda, els cucs havien tornat a quadruplicar el seu pes des de la tercera. I la seua voracitat augmentava considerablement., havia que donar-los el fu1l a discreció. A conseqüencía d'açó, els llits eren abundants i els desllits quasi constants. La quinta edat dels cucs de seda és la més llarga i la més decisiva. Si els cucs moren en la primera edat, la perdua especialment de temps és chicoteta, pero si, al contrari, moren en la quinta edat, la perdua és considerable.

És llavors també quan es presenten els perills, que són deguts a l'increble quantitat de vapor d'aigua que es desprén per la transpiració del cuc; evaporació del full i els seus residus; la gran quantitat d'excrements, de les fulles i dels seus residus i la calor reconcentrada de l'obrador. Tot aço pot fer que el cuc entre en un estat d'embotament i la seua gana dlsminuilxca sent la mort la conseqüencta d'este estat de coses.

Un atre problema és que estiguen els cucs massa estrets en els canyissos, particularment en esta última edat (foto 6). Com ya hem dit, el cuc no respira per la boca, sino per uns forats que es troben prop de les potes i que reben el nom d'estigmes (foto 7). A l'estar molt junts la respiració es fa difícil i dlsrninulx la transpiració. També pot ser molt greu que els cucs hagen sigut molestats durant la muda.





6. Dones de Carcaixent escampant la fulla.



7. El cuc o sirgá. Foto oficina Verde. Murcia.


Esta quinta edat és la que denominem la "gran fresa" i el moment en el que els cucs mengen en una major voracitat, per lo que cal donar-los constantment fulla fresca. Haviem de preparar un quint canyís colocat sobre ya no sé que; els cucs conseguien la seua máxima grandaria i el temps d'atenció donava ocupació quasi per a una persona. Es calcula que el pes del cuc en les seues cinc edats, s'ha multiplicat per deu mil.

Després de la gran fresa, la gana dels cucs dísmilnuia, senyalant que ya estaven madurs. Calia preparar-los un lloc a propósit per a la confecció dels seus capolls. Per ad aixó s'han de tindre disposades en antelació algunes branques de morritort, brucs, retrama, estepa, romer, carrasca, etc, i en general de qualsevol c1asse de mates arbustives, poden servir.

La madurea es nota en els cucs per una disminució en el volum del cos i perque comencen a evacuar una gran quantitat de dejeccions. Per esta causa els desllits han de ser freqüents. Si es tracta de races de capolls grocs, l'extremitat cabal pren un color groc. Si es tracta de cucs de capolls blancs, és d'un to blanc. A poc a poc, el color s'estén per tot el cos; refugen tot aliment i tracten d'aïllar-se per a buidar-se completament, no tardaran a pujar a les bojes per a construir sobre elles els seus capolls i transformar-se en crísálídes.

Les branques, una vegada seques, han de ser sacsades per a que caiguen les fulles les primeres es colocaran principalment en els extrems dels canyiços i en les zones centrals formant tanques, que no han de ser massa espesses per a que l'aire puga circular lliurement (foto 8). També s'ha de procurar que els cucs tinguen cada u el suficient espai per a que no facen capolls dobles.




8. Andana en l'embojat en Algemesí. Colecció de J.Mª Bataller.


Els cucs comencaven a pujar a les bojes i a segregar el filament per a subjectar el capoll a la boja, produint una especie d'embolic, després cornencaven a donar-li forma al capoll, cosa que poc a poc s'anava advertint com anava quedant l'exterior, per a finalment fer-ho tan apretat que el cuc deixava de vore's. En acó la vida del cuc havia acabat.

Als huit dies després de la pujada dels últims cucs, cornencava el desembojat. Anavem separant els capolls i colocant-los en cistelles en gran atenció (foto 9). Els capolls queden encara embolicats per l'embolic de la denominada borra o bava. Després en tranquilitat, els llevavem l'embolic enrollant-lo al voltant dels dits i deixant el capoll net. Al temps els anavem separant, per un costat els capolls sans i ben conformats: els dobles, que tenien un aspecte bast i més gran, es posaven a banda per a ser cardats. Els fosos o tacats, débils i defectuosos de totes c1asses formaven un atre grup de rebujos.




9. Neteja del capoll. Foto de Josep Maria Cabedo. 1919.


Els capolls que tenien millor aspecte es guardaven per a llavor de l'any próxim. Per descontat no eren molts, simplement els suficients per a assegurar una mija onca de llavor, cosa que venien a ser 7 o 8 onces de capoll. El restant i l'embolic, com ya estava pactat en el comprador, es portava a Chirivella. L'endemá al matí primerenc, en l'objecte de no expondre-los durant el camí a la calor forta del migdia, mon pare o el meu yayo, no recorde exactament qui, els portava al venedor, que els valorava i fea el pagament segons pes de cada apartat (foto 10). A partir d'eixe moment ya havia acabat la collita, només quedava esperar que ixqueren les palometes que havien de fer la posta per a la llavor de la próxima collita.




10. Venda de la collita. Foto de Josep Maria Cabedo. 1919.

Les palometes, depenent de la calor, començaran a eixir entre uns 14 o16 dies, o inclús més tart si els dies són frescs, La seua naturalea fa que ho facen a primera hora del matí, yo ya passava conte dels que anaven eixint, per a anar separant les femelles, se les deixava un poc de temps soles i després se les deixava a cadascuna un mascle próxim per a que s'aparellaren durant mig dia. Després s'apartaven els mascles i s'esperava la posta dels ous.

Teníem uns drapets de llenç, sobre els quals es colocava la palometa, que durant un parell de dies cap a la posta que consistix generalment en més de 400 ous i després moren. Les mortes les tiravem als pollets jovens, que es barallaven per menjar-se-les. En realitat tots els excrements i residus de fulles eren aprofitats en la casa reciclant-los d'una manera o una atra. Els drapets de llenç; es guardaven en una caixa i esta es deixava en ellloc més fresc del celler.

No quedaria complet este artícul si nos cenyírem exclusivament a lo que és la vida del cuc, per lo que, a continuació, descriurem el procés del capoll i la seua conversió en fil, deixant per a una atra ocasió la fase de teixit.

Primerament tenim l'ofegat que té com a objecte matar la crisálida per a que es conserve intacte el capoll i poder-lo filar més tart. Diu un vell refrany "El capoll de seda tin ofegat als quinze dies d 'embojat". Els capolls perforats per l'eixida de la palometa no poden ser filats ya que el fil ha sigut tallat; per al debanat, es coloquen els capolls en una perola en aigua calenta i els que estan intactes han de sobrenadar, en canvi si estan perforats, l'aigua penetra en el seu interior i se'n van al fondo.

Per a matar la crisálida en l'interior del capoll s'utilisaven diversos procediments. El sistema més rudimentari consistix en colocar els capolls en cistelles poc profundes i introduir-lIes en el forn d'un forner. L'operador havia de ser molt experimentat per a mantindre un calor constant i que tots els capolls no quedaren inutilisats per haver sigut cremada la seda per excés de calor. Al contrari, una temperatura massa poc elevada permet a algunes crisálides escapar a la mort i les palometes que ixen constituïxen un rebuig i embruten els capolls próxims en les seues dejeccions.

Els capolls una vegada secs, són aptes per a ser debanats. Esta operació té com a objecte obtindre el fil continu tal com va ser emés pel cuc. Per ad aixó només cal fer macerar el capoll durant algun temps en aigua calenta, per a desapegar les diferents parts de la bava que el componen. En sentit literal, la paraula bava és el fil de seda tot sencer, pero en termes sericícoles se li dona a vegades al terme bava un sentit particular, que designa el fil emés en primer lloc pel cuc per a formar la ret que embolica al capoll i que es denomina també embolic o borra.

La reunió d'alguns d'estos fils elementals pel debanat simultáneu d'uns quants capolls dona la seda crua. Denominem seda crua a la que els francesos denominen grege i els italians greggia, o siga la seda en brut.

Una segona operació, el torçut, és necessária per a poder obtindre el fil que necessitem per a teixir. Té esta per objecte reunir entre si, donant-los una torsió convenient, un cert número de fils de seda crua. Els fils obtinguts d'esta manera són de dos c1asses: les trames i els ordits, que són els que s'utilisen en la confecció de les teles. En Espanya esta acció es denomina torciment, i torcedora qui la fa.

Les sedes crues, encara que estiguen torçudes, tenen rigidea i són dures al tacte a causa del greix i no poden ser tenyides en esta forma i han de ser descruades. El descruat s'obté fent bollir la seda en aigua de sabó, que la desembarassa del greix i la fa suau al tacte, flexible, blanca i brillant.

Lo correcte al filar, és filar per separat els capolls blancs i els grocs. La manera antiga de filar la seda era en "redona" o en "joyante"; la redona és grossa i d'ella es fea el "capillejo", que era la seda torçuda o fluixos, i consistix en torcer molts capolls al mateix temps; la "joyante", es feen tres tipos de gros, l'u que servia per a teixits, un atre per a trames i un atre per a pels, Es procurava que la filatura fora sempre neta de nuc i tanquea.

Quan es filava seda fina no s'havia de mesclar mai capoll alducar ni pegat, és a dir tacats. Estos capolls donaven l'anaucá o alducar que els francesos denominen filoselle.

Els capolls defectuosos rebujats en el triat i els capolls foradats no poden ser debanats i formen, en els desperdicis de la filatura i del torçut lo que es transforma en borra de seda filada. Antigament estos desperdicis eren utilisats en les mateixes cases deis criadors, que els filaven en la filosa, després d'haver-los macerat en un lleixiu de cendres de llenya.

En l'embolic que nosatres denornlnávem "porrina" s'obté la borreta, i el filadis en els capolls foradats. Els fils obtinguts per estos procediments són bastos i irregulars. Pel descruat i llavats repetits, els desperdicis de seda es porguen d'una gran part del greix que contenen; es desembarassen de seguida de totes les meteries estranyes, residus de bojes, crísálides, etc, i se someten al cardage. Una vegada en este estat, poden ser filats pels mateixos procediments que la llana i el cotó.

La bava o fil de seda, tal com és emés pel cuc i que constituix la seda fina, es compon essencialment d'una materia gomosa denominada greix i de la fibroína seda própiament dita i és d'una llarqária que varia entre 300 i 500 metros; un fil de seda d'un metro pot soportar un pes d'entre 4 a 13 grams.

Com ya he dit al principi de l'artícul, la part essencial era la dedicada a la vida del cuc i no a les accions posteriors que es realisen en la fibra segregada per este per a formar el capoll, cosa que es convertiria en una cosa extensíssima i que no procedix per ad esta ocasió. Per este motiu, finalise ací esta exposició, pero no sense fer abans unes poques reflexions sobre lo que va representar la crianca de la seda en tota la geografia valenciana.

En primer lloc hem de tindre en conte que la major repercussió económica i social de la seda, va ser la purament agrícola. Prácticarnent la totalitat deis llauradors valencians feen collita de seda, en lo que aprofitaven la má d'obra constituïda per dones i chiquets; obtenien uns ingreixsos extres que si tenim en conte la duració del cicle, que era aproximadament d'unes set semanes, era molt més productiu que el de qualsevol collita.

En segon lloc estava la fase de filat que podien fer també els propis agricultors, encara que acó ya no era tan convenient per a l'indústria de la seda, ya que requeria mans més expertes i alguna ferramenta, de la qual podia dispondre o no l'agricultor. De qualsevol manera esta segona fase, encara que quedara fora de l'alcanc del llaurador, donava treball a moltes persones que d'una manera artesanal participaven en el procés de les sederies valencianes.

En tercer lloc estaven els comerciants, que compraven collita de seda crua o ya filada i que en ella comerciaven venent-la als teixidors valencians, que generalment estaven establits en la ciutat de Valéncia, o en atres ciutats importants com Requena, Xátlva, Gandia i atres poblacions. També comerciaven molt en atres ciutats espanyoles com Córdova, Granada, Sevilla, Saragossa, Toledo, Talavera i especialment Barcelona. En molts casos s'encarregaven de canalisar els excedents de seda en madeixa d'eixos mateixos centres productors, especialment la seda murciana, enviant seda a França, Anglaterra i Italia, que tenien majors i millors teixidures.

Després trobem als tintorers. que en lo tocant al tintat de les sedes eren el que més prestigi tenien en tota Espanya i que abundaven en tot el territori valencia. Finalment estaven els teixidors, establits en les ciutats que ya abans hem mencionat i que constituïen gremis d'Art Major i d'Art Menor, agrupant una gran cantitat de telers entre ample i estret, que donaven treball a gran cantitat de persones.

miércoles, 11 de julio de 2012


El detente.

La devoción al Sagrado Corazón.

Vicent Ferrandis Mas.
 2-7-2012

     El Detente es un objeto devocional a manera de escapulario, aunque en realidad no es un verdadero escapulario, ya que no tiene las características adecuadas. Usando el neologismo, del Padre Llompart, debemos de llamarle simplemente devocional.

     Cierto es que se le conoce también como el “Pequeño Escapulario del Sagrado Corazón” y como “salvaguardia”. El Detente clásico es un recorte de tela en el que se pinta, borda o se imprime la imagen del Sagrado Corazón de Jesús con la leyenda "detente, el Corazón de Jesús está conmigo” y otras que mas adelante diremos.

      El origen del detente, es uno de los mas conocidos de todos los objetos devocionales cristianos. Se inicia concretamente el 16 de junio de 1675, con Santa Margarita María de Alacoque (1647-1690), cuando estaba ella rezando ante el Santísimo Sacramento, en el convento de la Visitación de Santa María, en Paray-le-Monial (Borgoña, Francia), y Nuestro Señor se le apareció. En su éxtasis, el Señor le mostró su corazón traspasado u sangrante y le dijo:

“He aquí este Corazón que tanto ha amado a los hombres, que nada ha perdonado hasta agotarse y consumirse para demostrarles su amor, y que no recibe en reconocimiento de la mayor parte sino ingratitud, ya por sus irreverencias y sacrilegios, ya por la frialdad y desprecio con que me tratan en este Sacramento de amor. Pero lo que me es aún mucho más sensible es que son corazones que me están consagrados los que así me tratan.
Por eso, te pido que se dedique el primer viernes de mes, después de la octava del Santísimo Sacramento, una fiesta particular para honrar mi Corazón, comulgando ese día, y reparando su honor con un acto público de desagravio, a fin de expiar las injurias que ha recibido durante el tiempo que he estado expuesto en los altares. Te prometo además que mi Corazón se dilatará para derramar con abundancia las influencias de su divino amor sobre los que den este honor y los que procuren le sea tributado”.1

Santa Margarita María de Alacoque el día 2 de marzo de 1686, escribe una carta dirigida a la superiora de la orden, la Madre Saumaise, en la que le transmite el deseo que le fuera comunicado por Jesús, aunque ya parece que reinterpretado por la propia santa: “que desea encargue una placa de cobre para estampar una lámina con la imagen de ese Sagrado Corazón, a fin de que los que quieran tributarle particular veneración, puedan tener imágenes en sus casas, y otras pequeñas para llevar consigo”. Ella misma llevaba una sobre su pecho, debajo del hábito e invitaba a sus novicias a hacer lo mismo. Hizo muchas de estas imágenes y recomendaba que su uso era muy agradable al Sagrado Corazón.
Nacía así la costumbre de portar estos pequeños Escudos.
La carta de la santa fue atendida por la superioridad que concedió autorización para tal práctica solamente a los conventos de la orden. La verdadera difusión del detente fue unos 30 años, cuando  la Venerable, madre también de la Orden de la Visitación, Ana Magdalena Rémuzat (1696-1730). A esta religiosa, fallecida en alto concepto de santidad, Nuestro Señor le hizo saber anticipadamente el daño que causaría una grave epidemia en la ciudad francesa de Marsella, en 1720.
      Ana Magdalena Rémuzat hizo, con la ayuda de sus hermanas de hábito, varios millares de estos Escudos del Sagrado Corazón y los repartió por toda la ciudad y poblaciones de los alrededores, cuando comenzó a propagarse la peste. Los aterrados moradores le dieron el nombre de “salvaguardia" porque efectiva
 mente lo fue para muchos millares de personas. La historia nos relata que poco después la plaga cesó de forma milagrosa.
La fama de los Detentes llegó a la Corte, siendo una de sus devotas María Leszczynska, esposa de Luis XV. En 1748, por ocasión de su matrimonio, recibió como obsequio del Papa Benedicto XIV varios Detentes. Las memorias de aquel tiempo consignan que, entre los regalos enviados por el Pontífice, había “muchos Escudos del Sagrado Corazón, hechos en tafetán rojo y bordados en oro”.
Durante la Revolución Francesa, los verdaderos católicos encontraron amparo en el Sacratísimo Corazón de Jesús, y el Escudo protector fue llevado por muchos sacerdotes, nobles y plebeyos que resistieron a esta revolución anticatólica. Incluso damas de la corte, como la princesa de Lamballe, portaban estos Escudos preciosamente bordados sobre tejidos. Y el simple hecho de llevarlo consigo se transformó en señal distintiva de aquellos que eran contrarios a la Revolución Francesa.
Entre las pertenencias de la Reina María Antonieta, guillotinada por los revolucionario, fue encontrado un dibujo del Sagrado Corazón, con la llaga, la cruz y la corona de espinas, y la expresión: “¡Sagrado Corazón de Jesús, ten misericordia de nosotros!”.
 Los Chouans de la región de Mayenne en el oeste de Francia(resistentes católicos), llevaban en sus ropas bordado el Escudo del Sagrado Corazón de Jesús; También los campesinos seguidores del tirolés Andreas Hofer, conocido como “El Chouan del Tirol”, llevaban el Detente para protegerse en las luchas contra las tropas napoleónicas.
Pero la mayor expansión del detente se produjo especialmente a partir de 1866, durante los estragos producidos por la epidemia del cólera morbo, que castigó duramente muchas regiones francesas.
 Se cuenta que en el año 1870 una mujer romana, después de consagrar al Sagrado Corazón y a la Santísima Virgen a su hijo que partía para la guerra de unificación de Italia, alistado con los Zuavos Pontificios le entregó un «Detente» que ella misma dibujo sobre un pedazo de paño rojo diciéndole: "Él te devolverá sano y salvo a mi cariño". El joven salio ileso de la contienda diciendo que una bala que golpeó su pecho, donde tenía el «Detente» y se detuvo sin producirle ningun daño. La madre, contó lo ocurrido al Santo Padre.

El Papa concedió aprobación definitiva a tal devoción y dijo:“Esto, señora, es una inspiración del Cielo". Y, después añadió: “Voy a bendecir este Corazón, y quiero que todos aquellos que fueren hechos según este modelo reciban esta misma bendición, sin que sea necesario que algún otro sacerdote la renueve. Además, quiero que Satanás de modo alguno pueda causar daño a aquellos que lleven consigo el Escudo, símbolo del Corazón adorable de Jesús”.

Luego el mismo Pio IX dictó la siguiente oración:

Ábreme oh buen Jesús,
las puertas de tu Sagrado Corazón,
úneme a Él para siempre.
Que todas las respiraciones y
palpitaciones de mi pobre corazón aún
cuando esté durmiendo, te sirvan de
testimonio de mi amor y te digan sin
cesar: Señor, te amo.
Recibe el poco bien que yo hago,
y dame tu santa gracia para reparar
todo el mal que he hecho.
Para que te ame en el tiempo y te alabe
por toda la eternidad, Amén.
Sagrado Corazón de Jesús, en Ti confío.
Sagrado Corazón de Jesús, en Ti confío.
Sagrado Corazón de Jesús, en Ti confío.

Para alentar a la práctica de este Santo Escapulario el Papa Pío IX concedió en 1872, cien días de indulgencia a todos los que lo llevaren y rezaren un Padrenuestro, Avemaría y Gloria.

Para los catolicos el Detente significa: ¡Detente Satanás, tentación, pasión, peligro, enemistad, tristeza, penas, Infierno... que el Corazón de Jesús, mi Dios, mi Redentor, mi amor, mi esperanza, mi TODO... está conmigo!. Llevar el detente del Sagrado Corazón y llevarlo con fe, era lo mismo que si lleváramos un escudo contra toda clase de peligros. Le decimos "detente", en nombre de Jesús, al demonio y a toda maldad.

       Tanto se generalizó el Detente a finales del siglo XIX, que se les colocaba a los enfermos, niños, ancianos y se llevaba prendido en la ropa, en la cartera o debajo de la almohada para dormir o estando enfermo.

Los Sagrados Corazones de Jesús y María.

       La devoción a los Sagrados Corazones de Jesús y María comenzó en España con anterioridad al uso de los detentes. San Juan Eudes (1601-1680), fundador de la Congregación de Jesús y María, el 31 de agosto de 1670, celebró por primera vez dicha fiesta en la capilla del seminario de Rennes y pronto se extendió a otras diócesis. Así pues, San Juan Eudes fue quien introdujo el culto del Sagrado Corazón de Jesús y del Santo Corazón de María.


San Juán Eudes.


         Para san Juán Eudes, el Corazón Inmaculado de María es la Puerta del Cielo, abierta de par en par. Y esta puerta, nadie la podrá cerrar, ni el demonio, ni el mundo, ni la carne. Estableció entonces la íntima unión de ambas devociones. Dos Corazones inseparables, tan unidos que no se debián considerar separadamente. La unión de los dos corazones, se vio reforzada con la posterior aparición de la Virgen a Santa Catalina Laboure en 1830 y la institución de la Medalla Milagrosa, en cuyo reverso se representaban los dos corazones. El primero rodeado de espinas y el segundo traspasado por una espada.


Medalla de la Milagrosa.

       Podemos decir que la devoción a los Sagrados Corazones, nació en Francia y se extendió a todo el mundo. Podemos encontrarlo en ocasiones formando parte de otros devocionales, como en el caso de la fotografia siguiente, en la que es la parte central de un relicario multiple de 14 reliquias.


Colección Ferrandis-Bermejo.

       De todas formas parece que en España esta devoción a los dos corazones está vinculada a San Francisco de Sales y a Santa Juana Francisca Fremiot de Chantal, ambos tambien de nobles familias francesas. San Francisco de Sales fue abuelo de la famosa Madame de Sèvigné, de la que hablaremos en otros articulo, debido a la gran influencia que tuvo sobre las modas de su época. Las representaciones mas antiguas que he encontrado con los dos corazones juntos, aparecen precisamente los dos santos. En el siguiente devocional, consistente en un cuadro bordado, aparecen ambos santos adorando a los Sagrados Corazones.




Colección Ferrandis-Bermejo.


        El Detente propiamente español parece que nació durante las guerras Carlistas, como signo protector sujetado en la ropa -visible o invisible- encima del pecho. Don Alfonso Carlos decidió crear una compañia de Zuavos con los españoles que habian compartido con él intrucción militar en Roma como Zuavos Pontificios y que consideraba de suma importancia para su guerra, ya que se habian distinguido por su gran disciplina y tenacidad. Vestidos de uniforme gris azulado, pantalones bombachos hinchados a la altura de las rodillas, polainas, boina blanca y faja roja a la cintura, tenian un cierto aire popular y algo oriental. Su divisa era como la de todos los Carlistas Dios patria y rey. Su emblema era el Sagrado Corazón, con la premisa de "detente bala", grabada en el pecho y muy cerca de su corazón.

        En la fotografia de a continuación, podemos constatar que en la bandera aparece el Sagrado Corazón.


Soldados y oficiales de la Compañia de Zuavos y de la Caballeria de Cataluña. Archivo Comarcal de Ripoll.

Con referencia a la variedad de Detentes, podemos distinguir muchas variantes. Hay unos que son los mas antiguos y que están mas vinculados por su forma a los escapularios y evangelios. Otros son los que podriamos considerar verdaderos detente y que tienen forma de escudo.


Colección Ferrandis_Bermejo.

Entre los de forma de escudo y que son los que debemos considerar autenticos detentes, los encontramos con las siguientes leyendas: "Detente el Corazón de Jesús esta conmigo. Venga a nos el tu reino". En algunos casos la segunda frase está sustituida por el "Reinaré en España". También se conoce una tercera variedad de la última parte de la leyenda en la forma de "Sagrado Corazón de Jesús en vos confío", que por lo visto se aplicó en los años 20.


Colección Ferrandis-Bermejo.

Durante nuestra ultima guerra civil, tambien el Detente fue de mucho uso entre los Carlistas que quedaban y que con el nombre de Requetés, combatieron junto al ejercito de Franco. Esto motivo que las tropas republicanas reaccionaran de manera contraria, tomando represalias contra ,las imagenes del Corazón de Jesus.



Requeté con detente.



Milicianos Republicanos fusilando el Sagrado Corazón del Cerro de los Angeles de Getafe.


El Detente fue usado en México por los Cristeros, que se levantaron en armas contra el gobierno anticristiano entre 1926-1929 y que llevaba la leyenda "detente enemigo malo, el corazón de Jesús está conmigo" y tambien los católicos cubanos que combatieron el regimen Castrista, tenían especial devoción al Sagrado Corazón de Jesús y utilizaron un detente en el que decia: "Detente, bala enemiga, que el corazón de Jesús está conmigo". 


Colección particular.

        En España, hasta hace muy poco se colocaban placas del Sagrado Corazón en las puertas de las casas, en los automóviles, en los dormitorios y otros lugares para darle culto y recibir a cambio muchas bendiciones. El día 15 de junio del año 1980, cuando durante la procesión del Sagrado Corazón en Granada, se ofrecieron Detentes clásicos ya plastificados a los que asistieron a la procesión. En los ultimos 30 años, el uso del detente casi está desaparecido.

       A modo de conclusión, diré que el detente es el devocional que ha servido como emblema al sector mas radical de la religión catolica y muy especialmente a los conflictos belicos que ha surgido alrededor de ella. En la actualidad , muchos de los que se visten de folcloricos, (tipo arbolito de navidad)están haciendo mucho uso de él y tal vez esté llegando a ser un exceso. Tal vez lo mas correcto, sería utilizar el modelo que consiste en el simple Corazón de Jesús bordado y sin ninguna lectura.


A continuación varios devocionales con el Sagrado Corazón de Jesús de la colección Ferrandis-Bermejo, de los que podemos decir que serian mas correctos para su utilización en la indumentaria tradicional.




























Cotilla, justillo o coteta.

Publicado en el Foro de la Ademia de los Nocturnos el 9 de Abril de 2011 a las 12:07

Vicent Ferrandis Mas.

Sóc Vicent Ferrandis i la meua intenció no és utilitzar cap pseudònim, ni participar de manera continuada en este forum, només pretenc inserir en algunes dades, perquè a què els puga interessar estiguen informats.

En primer lloc em sent en la necessitat denunciar la mala utilització de la paraula coteta dins de la indumentària tradicional valenciana. Per a açò vos contaré com i quan ha sorgit l'error que ha propiciat entre les persones vinculades a les Falles la incorrecta utilització d'ella.

Tot va començar amb una tesi doctoral que va realitzar un cert Amorós, en el primer quart del segle XX, animat pels llavors directors de l'Arxiu de la catedral i de l'Arxiu del Regne (Roque Chabás i Josep Ferrandis). Este treball es va publicar posteriorment en forma de paperetes, és a dir en forma de fulls solts i ordenades alfabèticament.

Amorós no era un estudiós de la indumentària, és mes la desconeixia totalment i incapaç d'ordenar les dades en forma d'estudi, només va fer una espècie de fitxa de les robes que va trobar en uns inventaris de béns post mortem, en alguns protocols dels notaris: Miguel Villafarta, Damian Burgal, Jaime Vinader, Jaime Ferrando i Tomás Nicolau. Els de Villafarta, Nicolau i Vinader, corresponien a preses de possessió de castells, ab la qual cosa el seu contingut quasi tot estava relacionat ab armament i indumentària militar. Com a complement d'ells va utilitzar algunes dades tretes del Llibre del Mustaçaf i de la Brama dels llauradors.

Vegem la poca aportació que fa al terme COTETA que és el que en estos moments estem denunciant i que transcrivim al peu de la lletra:
COTETA. Protocol de Damian Burgal (4 de gener de 1501).- Arxiu General del Regne.—Diu:“…una coteta sense manigues…”Valencià: cota.Català: cota.Castellano: cotilla. Jubón sin mangas hecho de dos telas, embutido con barbas de ballena y pespunteado, sobre el cual se visten las mujeres el jubón o casaca y llevan ajustado el cuerpo. “…una cotilla llena de barba de ballena, veinte reales”. (Pragmatica de Tassas. 1627, fol 16)

Ab açò acaba tot l'estudi que fa Amorós sobre la mencionada roba. Ab posterioritat i veient tot el que havia embolicat la gent que havia llegit les paperetes, em vaig preocupar fa ja 30 anys a revisar el protocol de Damian Burgal. En primer lloc vaig trobar que havia confós l'any, en compte de ser 1501 era 1500, per descomptat açò no té cap importància ja que este tipus d'error és molt freqüent entre els que ens manegem documents. El protocol és el numere 344 del A.R.V. i es tracta d'un inventari i subhasta.El text en realitat diu: “una coteta sense manegues de burell del seu color”, que perquè tots ho entenguen, indica que està feta de drap burell sense tintar.

A partir de la dada aportada pel document, Amorós busca en el diccionari de la RAE de 1729 i com no troba l'acabe coteta, agafa el de cotilla, suposant sense mes que és el diminutiu de cota i per tant l'equivalent del valencià coteta. Ab açò ja està caient en dos errors. Primerament es trasllada a dos-cents trenta anys després ab una definició que ja res té a veure ab la de 1500. En segon lloc, si suposadament creu que és el diminutiu de cota, hauria d'haver pensat que es tractava d'una cota xicoteta.

Però deixem Amorós amb el seu error, ja que al cap i a la fi, haguera passat desapercebut i sense repercussió posterior, a no ser pel fet que Martinez Aloy, encarregat de fer la part d'indumentària de la Geografia General del Regne de València, al parlar del coset, cita de nou allò que s'ha escrit per Amorós: ”En 1501 ajustaban su cuerpo las mujeres con la coteta especie de jubón sin mangas hecho de dos telas, embutido con barbas de ballena, sobre el cual se visten las mujeres el jubón con mangas”. La rematada ve quan el propietari d'una botiga de roba fallera fa eco i pregona per destre i sinistre, i per dalt i per baix, que està fent l'autentic trage de valenciana ab coteta i que és de 1501. Perdona-ho senyor, perquè no sap el que diu.Tot açò, crec que no tindria sentit si jo per la meua part no aportara mes llum sobre el tema, perquè el que tinga interés a saber conega la història de la coteta.

Descriurem primer la cota, ja que com hem dit, coteta no és mes que el diminutiu d'ella, bé en referència a la grandària o al llarg. No obstant he d'advertir que en la documentació valenciana que he estudiat, no he trobat cites de cotes i si en canvi de cotetes, la qual cosa em fa pensar que en realitat és la mateixa roba i que a Castella s'anomena cota i a València coteta. Era esta roba d'origen incert que ja apareix documentada en textos medievals, especialment com a roba masculina per a protegir el cos en accions bèl·liques. No obstant les dones ja la utilitzaven a principis del segle XIV, on apareix en inventaris reals.

La cota femenina era com una llarga túnica d'ús interior, destinada a l'abric i molt probablement només utilitzada per persones de posició social elevada. Per este motiu, no és una de les robes que apareixen molt sovint en els documents. D'alguna manera podríem dir que era una faldeta per a ús interior.Fins a principis del segle XVI, no comencem a tindre notícies que ens permeten identificar i concretar la cota. Segons les Ordenanzas municipales de Sevilla, impreses per Juan Valera l'any 1527, però que havien sigut aprovades en 1522, els sastres sevillans per a aspirar al titul, havien de saber tallar faldetes franceses, castellanes, serranes i cotes.

En els libros de cuentas de los camareros de la reina doña Juana la Loca, de las cosas que estuvieron a su cargo desde 1509 a 1555, es descriuen nombroses cotes, entre les que trobem de vellut, domàs, brocat, cetí i altres teixits rics. D'este mateix document es desprén que les hi havia amb mànegues i sense elles.Tal vegada on millor s'advertixen les seues característiques siga en la Memoria de la yda de la Condesa de Níebla a su casa. 7 f. manuscritos en Fol. Año 1541, que es conserven en la Biblioteca de la Universitat de Coïmbra, on es descriu el vestit d'una dama “con una cota de terciopelo negro, bordeado el ruedo de aljófar a manera de lazos  y de un lado a otro iba un arco, y entre un arco y otro una columna de estampa de oro atravesada; encima una saya corta que llegaba hasta la cortapisa”. En el mateix document se cita a una altra dama vestida  ab saia redona sobre una cota.

A continuació veurem una imatge corresponent a una de les dos versions del llibre de Cristobal Weiditz, en les que els investigadors pensem que és la representació de la cota o coteta de principis del segle XVI, lo que per a algun és l'autentic vestit de coteta de 1501. 
Entre 1528 i 1529 va estar Cristóbal Weiditz en Espanya, deixant-nos un llibre dels trages que s'usaven en aquella època. 
En el dibuix s'aprecia la coteta per davall de la saia, deixant veure la cortapisa de la cota, a la manera que es descriu en el manuscrit de Memòria de la yda de la Condesa de Niebla a su casa. 7 f. Manuscrits en Fol. Any 1541.


Das Trachtenbuch des Christoph Weiditz von seinen Reisen nach Spanien (1529) und den Niederlanden (1531/32). BSB-Codicon de Bayerissche Staats Bibliotehek-Münchener.
 
En el Repertorio universal de todas las leyes destos reynos de Castilla / abreviadas y reduzidas en forma de repertorio decisivo por el doctor Hugo de Celso ; en el qual, allende de las addictiones hechas por los doctores Aguilera y Victoria y por el licenciado Hernando Diaz ..., agora nuevamente van añadidas mas de mil y trezientas leyes y todas las prematicas y nuevas cortes de su Magestad, differenciadas por esta señal [fulla] y corregido ... por el licenciado Andrés Martínez de Burgos ... S'indica que “en las cotas de las mujeres puedan traer una bordadura por debaxo, del medio ancho de la seda, y desta anchura hacer la bordadura que quisieren”. Ab la qual cosa queda clar que era prou mas llarga que la saia i que pràcticament arribaria al sòl.

En els documents valencians estudiats tots els exemplars que apareixen són d'estamenya o drap, és a dir de gèneres de llana. I la ultima que apareix és en un inventari del notari Jaume Fores i pertanyent al sastre de València Francisco Torrelleonada l'any 1600.També vull advertir que durant els segles XIV i XV, va existir una roba femenina anomenada  cot o cos en castellà, i que era de característiques diferents de la cota. El seu diminutiu va ser el de cotet o cosset. Era roba que combinava la tela i les pells com a forros i guarnicions.

Passem ara a la cotilla, esta roba apareix ja en la Pragmàtica de Tassas de 1627, que és la que va copiar Amorós. En la dita cita ja es mencionen les característiques que mantindrà fins al segle XIX. Diu així “una cotilla llana de barbas de ballena veinte reales”. Ab anterioritat a eixa data Alonso del Castillo Solórzano, en 1616 descriu en la seua obra Las aventuras del bachiller Trapaza  a una dama de vestit afrancesat: “El traje que doña Brianda traía en el jardín eran unas enaguas de tela de riza nácar, con muchos pasamanos de costosas labores, cotilla de lo mismo, para ensanchar y escusar menos ropas; debajo traía un guardainfantes, uso que se derivó del reino de Francia y está ya tan valido y acostumbrado en toda España que sólo falta hablar la lengua francesa y llamar a las mujeres madamas para ser del todo francesas.”

En documents valencians estudiats per mi, apareixen diverses cotilles durant el segle XVII i que amb tota seguretat anaven armades com indica la Pragmàtica de Tassas. Exemple d'això ho tenim en un inventari d'Alcoi de 1668, en el que es descriu “una cotilla de tafatá vert guarnida ab galó de seda”. Com coset apareixen en documents valencians del XVII, però la dita denominació pareix correspondre's al cos o gipó. Açò pressuposa que porta mànegues i que estes es podien llevar o posar a voluntat en la majoria dels casos. No hem de confondre la paraula coset ab cotilla, que apareix a finals del segle XVIII, identificant a una variant de la cotilla. 

El diccionari de la RAE, no registra la paraula corsé fins a l'edició de 1780, i diu “Especie de cotilla. Voz nuevamente introducida del francés”.Esteban Terreros  y Pando, en su Diccionario castellano, con las voces de ciencias y artes, diu del corsé: “llaman las señoras a un justillo o almilla, que se ponen por lo común, cuando están embarazadas. En Francia el corset tiene algunas veces ballenas, aunque pocas.”

Finalment parlarem del justillo, esta denominació la registra el diccionari de la RAE, en la seua primera edició de 1734, amb la descripció següent: ”Vestido interior ajustado al cuerpo, a modo de jubón, de quien se diferencia en no tener mangas.” Per la meua part la trobe ja en 1658 A Manises en un inventari del protocol 3044 d'Ildefonso de Fuentes com a possessió d'Evaristo Requeni, llaurador en què se cita "un justillo de color blau guarnit ab galó d'or”. O en el de la carta de dot Julio Hicardo i Josepha Lanos, llauradors de Benipeixcar en 1681, relaciona “un justillo de domás de color plata”.Com podem veure la paraula justillo i cotilla, conviuen i vénen a designar la mateixa peça a València, encara que en les terres valencianes es pronunciava com “chustillo”.

Després d'allò que s'ha exposat, faré la reflexió final que era la intenció inicial d'esta participació en el forum. La llauradora valenciana des del segle XVII, fins ben entrat el XIX, vingue utilitzant una peça del vestit que cobria el cos des dels muscles a la cintura, feta de diverses teles, com per exemple de cotó, lli o seda, forrada, i armada ab balenes, que se subjecten ab repunts, i antigament ab espart, l'armadura de la qual empraven alguns sastres dels pobles. Se cenyia generalment per la part davantera ab un cordó o alfalel, no portava mànegues i sempre ab xicotets faldons per a obrir a la cintura.


Cotilla i cordó (en castellá alfalel). Colecció Ferrandis-Bermejo.

No donarem més descripció de la peça, ja que no és la intenció d'este article, però el que verdaderament vull que s'entenga és que no cal cridar-li coteta o inclús coset, ja que les seues denominacions han de ser cotilla o justillo.Amb açò ja m'acomiade, esperant haver aportat les dades suficients, perquè entre les falleres deixe d'utilitzar-se eixa denominació impròpia de “trage de coteta” i s'utilitze els mas apropiats de cotilla o de justillo. I ho faig comprometent-me a fer en una altra ocasió alguna consideracions sobre el mal ús de certes paraules en la indumentària fallera.